Pensa en la teva mare

"Pensa en la teva mare", li diuen a la residència quan demana treure-la a passejar després de sis mesos d'aïllament protector. I aquest "Pensa en la teva mare" ressona al seu cap com un martell, com si fos una sentència de mort. I si sortint al carrer es contagia? I si l'abraça i li transmet la malaltia sense saber-ho? La mare farà 90 anys a l'octubre i ha viscut des del març protegida en una bombolla que només han travessat algunes trucades per videoconferència i algunes visites a l'altra banda d'un metacrilat. Sense tocar-se. A cada trucada, a cada visita, el terror que l'Alzheimer hagi avançat. "Pensa en la teva mare" i precisament perquè pensa en la seva mare la traurà al carrer, als jardins on es pot arribar amb la cadira de rodes, i serà una hora, però prendran el sol i menjaran croissants de xocolata. La mare li dirà que vol passar tot el dia amb ella de camí de retorn a la residència. L'abraçarà. Precisament perquè pensa en ella la traurà a passejar encara que sigui una hora i l'abraçarà i pensarà que la vida és que pugui prendre el sol, ser abraçada, pentinada i escoltar en bucle les virtuts dels nets més intel·ligents del món. "Pensa en la mare", que quan arriba a la residència haurà de rebre totes les atencions de les cuidadores per garantir que no entra el coronavirus. I així, assumint alguns riscos i amb més feina que mai dels cuidadors, haurem assumit que mai més podem condemnar-los a la solitud com vam fer amb molts ancians en el pic de la pandèmia.