Bàsquet - Lliga Endesa
Misc 31/12/2020

La Penya, un bressol de sentiment

Els jugadors formats al planter es converteixen en la columna vertebral del Joventut

4 min
Els jugadors de banqueta de la Penya celebrant una cistella

BadalonaXabi López-Arostegui va arribar al Joventut de Badalona quan només tenia 14 anys. Procedent de Getxo, l’aler ha anat creixent any a any, fins a convertir-se en un jugador internacional. Quan va disputar el Campionat d'Espanya Infantil amb la selecció basca a Còrdova, Jordi Martí va subratllar el seu nom. L'any següent, va aterrar a Badalona, on ha establert una relació molt intensa amb la Penya. “Durant aquests anys hem construït un vincle molt fort. La Penya em va tractar com un fill i em va transmetre molts valors, que van units als que proposen els meus pares”. El Joventut no és una entitat esportiva com les altres. “És un club professional però molt familiar. Hi ha gent que es preocupa molt pel teu dia a dia. Aquí et saluda tothom i tens molta relació amb els nois del planter. La unitat que es viu és molt gran. Aquest és un club que aposta pels joves i que vol potenciar el planter. Com que jo ho he viscut, transmetre-ho m’és molt fàcil”, argumenta el jugador, que té 23 anys. Quan el club passava per un mal moment econòmic que va arribar a amenaçar amb la seva desaparició, el pare del Xabi es va implicar en una iniciativa col·laborativa per buscar un aval mancomunat. La implicació del jugador supera qualsevol paràmetre habitual. Tant és així que quan va signar la renovació fins al 2022 va pactar que una part dels diners anés destinada al bàsquet base de la Penya.

El seu no és un cas aïllat en un club que estableix una relació especial amb els seus jugadors. Neno Dimitrijevic, un macedoni que parla català, va arribar a Badalona quan tenia 14 anys. "Vaig tenir molta sort, ja que el primer any vaig viure amb Josep López, que era el meu segon entrenador al cadet B de la Penya, i la seva parella. Això em va ajudar molt perquè em van cuidar molt. Els meus pares em visitaven sempre que podien, i amb l’ajuda de tots ho vam aconseguir. Com que cap jugador del meu equip parlava bé l’anglès, vaig haver d’aprendre català tan ràpid com fos possible. Practicava a casa i em fixava en tot el que podia al Col·legi Badalonès. A més, els entrenaments eren en català. Aprendre’n va sortir de manera molt natural", recorda. Ara és habitual veure com Carles Duran, l'entrenador que va rescatar la Penya del seu moment més delicat, s'adreci a ell en català durant els partits.

Pau Ribas, verd-i-negre des de la infància

La Penya posa la formació dels seus jugadors com a primera prioritat. Quan l’equip estava jugant els play-off i tenia baixes importants, el club va donar permís a Arturs Zagars per viatjar a Letònia a fer els exàmens de selectivitat. "És per coses així que estic en aquest club. Abans de venir a Badalona, sabia que la Penya em serviria per millorar com a persona, no només per fer-ho com a jugador. Aquí no només interessa que juguem, sinó la resta d’aspectes que completen la nostra formació. No sé què hauria passat en un altre club, però a mi em van donar permís per viatjar i completar els meus estudis. L’únic que puc fer és donar les gràcies i concentrar-me en el bàsquet", diu. El base té clar quina és la clau de l'èxit. "Aquí tothom està centrat en el mateix objectiu, en fer desenvolupar els joves. No és un club com els altres, i és per això que hi ha tants joves que aposten per venir a la Penya. Saben que aquí es demostra amb fets i no amb paraules que aposten pels joves", resumeix. Tant ell com Joel Parra, que tot just tenen 20 anys, formen part de la rotació habitual de Duran.

La fama de club formador ha traspassat fronteres i les millors promeses de cada generació saben que Badalona és un lloc ideal per evolucionar. "La Penya em va proposar el millor escenari de bàsquet per a mi. Sé que aquest club ha aconseguit fer evolucionar molts joves i que Badalona és un lloc ideal per evolucionar. El Joventut té una història que és diferent de la de la resta de clubs. Ricky Rubio, Rudy Fernández, Guillem Vives, Albert Ventura, Neno Dimitrijevic... Tots els joves en qui penso han tingut minuts i han evolucionat en el seu joc", argumenta Simon Birgander, un suec a qui el club va renovar quan es va lesionar de gravetat.

Tornar a casa

Alguns jugadors formats al planter van optar l'estiu passat per tornar al Joventut. "De petit jo treia el cap a la pista central per veure com s'exercitava el primer equip i ara faig el mateix amb les pistes laterals. És molt maco veure la il·lusió dels nois joves, que d'aquí uns anys seran on jo soc ara", explica Ferran Bassas. "Quan penso en la meva etapa inicial a la Penya, em venen al cap moltes imatges, molts moments. La xerrada prèvia abans del primer partit que vaig jugar quan tenia 5 o 6 anys a Tarragona mai l’oblidaré. Va ser un moment molt emocionant. Després em venen imatges soltes, com la de coincidir amb Harold Pressley, que era un jugador que m’impressionava molt", assegura Pau Ribas, que diumenge es va lesionar.

Alguns jugadors han passat de jugar la Minicopa per a nois en edat infantil a disputar la Copa del Rei. És el cas d'Albert Ventura, el capità del Joventut. "En aquella època només pensava en jugar amb els meus amics i passar-m’ho bé. Mai em vaig imaginar que uns anys després la cosa acabaria així, que seria jo el jugador del primer equip que va a veure els partits dels nois del planter", sentencia. Els nouvinguts triguen poc a entendre l'ADN verd-i-negre. "La Penya és fins i tot millor del que m’havia imaginat. El club està bé perquè la gent que hi treballa fa bé la seva feina. Entén quina és la seva tasca i la fa amb dedicació. Això és el més important. Tot el que necessites, ho tens. Per a un jugador, això és el més important. Estic molt content amb la decisió que vaig prendre", reconeix Ante Tomic mentre joves com Arnau Parrado, Yannick Kraag o Zsombor Maronka s'entrenen al seu costat.

stats