01/11/2020

El pitjor sempre ha d’arribar

3 min
El pitjor sempre ha d’arribar

Resulta temptador fer previsions basant-nos en els nostres biaixos, que sovint confonen desitjos amb realitat. Els europeus més informats sobre els EUA beuen de fonts com The New York Times, la CNN, The Washington Post o The Atlantic però obliden que els nord-americans reals, l’enorme majoria del país, no consumeixen aquests mitjans. Com els europeus reals, s’alimenten de xarxes socials, de petits canals interessats i esbiaixats i dels rumors escampats i legitimats per Donald Trump, rei de la desinformació, i contra això no hi ha 5 W que valguin. Així que ara m’enfrontaré als meus propis biaixos per posar-me a l’altre costat. ¿I si Trump renovés el mandat còmodament i sense recórrer a la violència?

Des de la Segona Guerra Mundial, només tres presidents nord-americans han perdut la seva reelecció, cosa que no resulta favorable. Les enquestes, a més, es caracteritzen en els últims anys per equivocar-se -aquí i a Washington-, per la qual cosa ja no haurien de ser referència. Les del 2016 van demostrar que els votants menteixen al pronunciar-se. ¿I si els desenganyats del sistema, els que menyspreen als experts, no col·laboren en els sondejos?¿I si només es pronuncien els que volen salvar la democràcia amb el seu vot, conscients del perillós camí cap a l’autoritarisme emprès pel republicà?

La pregunta és fins a quin punt la indignació -cap a la classe política convencional, cap als mitjans convencionals i cap al sistema- s’ha imposat al sentit comú i al bé del col·lectiu. La campanya de la premsa liberal, obstinada en verificar cada discurs o tuit ple de mentides del president, ha demonitzat un Trump que es presenta com a víctima del sistema, i això representa una bona part de l’electorat abandonat, negat i defraudat per les promeses incomplertes de la classe política convencional.

Les vanes ofertes d’esperança, prosperitat i futur que acaparen les campanyes per materialitzar-se en res avui són un revulsiu. Trump, entestat en encarnar una alternativa -malgrat que encarni aquest sistema- al convencionalisme polític, sí que ha ofert èxits: l’economia va millorar notablement fins que va arribar el covid-19, va iniciar un procés de pau al Pròxim Orient que està donant resultats i el seu teatre nord-coreà va omplir portades. Els seus seguidors no es recorden de l’extrema i enquistada divisió social i en tot cas recorden de manera positiva la retirada de l’Acord de París, de l’OMS i altres institucions, i la garrotada a l’acord de desnuclearització iranià, perquè no els afecta en el seu dia a dia. Les previsions de creixement del PIB el tercer trimestre del 2020 són immillorables: s’estima una pujada del 33% tot i el covid, una dada que podria beneficiar molt el republicà.

Una enquesta de Gallup apuntava que el 56% dels nord-americans consideren que estan millor avui que fa quatre anys. El 2012, quan Barack Obama va ser reelegit, el 45% deien que estaven millor que quatre anys abans i el 2004 es van pronunciar en el mateix sentit el 47% que van reelegir George W. Bush. Fins i tot abans que Reagan guanyés la reelecció amb una aclaparadora victòria, el 1984, només el 44% dels votants van afirmar que estaven millor que quatre anys abans.

La incertesa i la sensació d’engany que ha generat amb un suposat frau electoral també mobilitzaran vots indecisos, cohesionats pels múltiples enemics invisibles atiats per Trump: la Xina, el virus de Wuhan, els demòcrates, els marxistes, els socialistes i l’esquerra en general, els estrangers, nosaltres, tots.

Però, sobretot, les possibilitats que renovi el mandat es basen en la imatge que projecta. Enfront de la tebiesa de Biden, el ciutadà mitjà vol veure’s reflectit en un triomfador, capaç de recuperar-se en temps rècord del virus que doblega el món. Trump encarna l’hiperlideratge i apel·la a les emocions despullades de raó, a l’estómac que menysprea els experts, el que és políticament correcte i la indefinida casta que engloba qualsevol que no pensi com ells. Trump no es caracteritza per pensar, fa el que li sembla i això forma part del Somni Americà. Trump és carisma en negatiu, hiperactivitat, arrogància i la pura imatge del poder, del mascle alfa i de l’infant malcriat que tan bé encarna una bona part de totes les societats, de la seva i de la nostra. És el reflex reeixit en el qual molts volen veure’s reflectits i la nèmesi de molts altres, horroritzats davant la idea que segueixi al poder un home que exacerba la divisió i promou la violència. Caldrà veure quins Estats Units pesen més.