El plet català explicat a un estranger

El passat. Catalunya és una nació històrica, nascuda fa 1.000 anys. Va ser una monarquia medieval molt forta a la Mediterrània, coneguda com la Corona d’Aragó, que s’estenia fins a les Balears i València, territoris on encara es parla català. El llinatge propi s’estronca el 1410 i s’entra en l’òrbita dels reis castellans. Però Catalunya conserva les seves institucions, lleis i llibertats fins al 1714, quan els Borbons derroten els Àustries en la Guerra de Successió espanyola i Felip V imposa una monarquia absolutista i centralista. La derrota catalana és molt dura, genera un fort exili i un sentiment de fi de la història. A poc a poc, però, la societat experimenta un renaixement econòmic i cultural: és l’única regió d’Espanya que fa la Revolució Industrial. Al XIX, les elits burgeses no troben prou suport als seus interessos del fallit estat liberal espanyol i acaben creant els seus propis partits polítics regionalistes. El moviment obrer també s’autoorganitza. La pulsió catalanista i la social són dos motors de renovació: a vegades xoquen i d’altres conflueixen. En paral·lel, a remolc del romanticisme europeu, es recupera literàriament la llengua autòctona (que no s’havia perdut a nivell popular) i s’exalça el passat medieval, alhora que es produeix una gran renovació artística i científica. Aquest procés culmina al segle XX amb la creació d’una mena de govern autònom el 1917, dos segles després de la gran derrota, amb un programa modernitzador i socialitzant: portar a cada poble el telèfon, una carretera asfaltada i una escola. L’experiment, considerat des de Madrid com un germen separatista, s’acaba bruscament amb la dictadura de Primo de Rivera. Després ve un segon govern autònom dins la Segona República Espanyola, una altra experiència breu que també acaba amb un cop d’estat, la Guerra Civil i les quatre dècades de dictadura del general Franco, fins a la seva mort el 1975. Amb el règim democràtic, Catalunya recupera l’autogovern amb un pacte previ a la Constitució del 1978.

El present. Dins el catalanisme polític, nascut fa 150 anys, l’independentisme ha estat minoritari fins a l’última dècada. El seu impuls recent ve de la incomprensió de l’Estat. L’intent català de dotar-se d’un Estatut més ambiciós va topar amb les Corts espanyoles, on va ser àmpliament retallat. Malgrat això, els catalans el van aprovar en referèndum el 2006. Però el 2010 el Tribunal Constitucional el va acabar d’escapçar, fet que va provocar indignació ciutadana. Aquella humiliació, sumada al greuge pel drenatge fiscal (Catalunya és una de les regions d’Europa que més recursos aporten al seu estat i menys en reben; el seu PIB contrasta amb l’IPS -índex de progrés social-, i, per tant, té cada cop més desigualtats internes) i els atacs a l’escola i la televisió catalanes han convertit l’independentisme en majoritari sota la bandera del dret a decidir, eufemisme d’autodeterminació, defensat per més del 70% de la població. Davant els intents infructuosos de fer un referèndum pactat, els líders independentistes van tirar pel dret amb un d’unilateral (1 d’octubre del 2017), durament reprimit per la policia, i amb una posterior declaració d’independència que va quedar en paper mullat i va portar la meitat del govern català a l’exili i l’altra meitat a la presó, amb condemnes de 9 a 13 anys.

El futur. L’independentisme no és prou fort per imposar-se ni prou dèbil per ser derrotat. A Catalunya, només el 36% de la població té el català com a llengua habitual, el 48% el castellà. L’idioma propi ha reculat molt en pocs anys. Políticament, en canvi, la independència té un suport poc per sota del 50%. Al Parlament hi ha majoria independentista. Catalunya va rebre molta immigració espanyola al XX. Al tombant del XX al XXI, un altre milió i mig de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia. Rellevants independentistes tenen cognoms i avis espanyols. Ideològicament, l’independentisme inclou des de conservadors catòlics fins a l’esquerra alternativa anticapitalista. Aquesta pluralitat és el seu èxit però també la seva creu (no és un moviment unitari). La mateixa pluralitat existeix en l’unionisme, tot i que més decantat cap a la dreta, incloent-hi la ultradreta de Vox. Ara mateix, l’esquerra independentista majoritària (ERC), liderada des de la presó, és imprescindible per formar govern a Espanya, una paradoxa més que fa difícil predir el futur.