Els pobres, el PP i el PSC
Els pobres, encara que no ho sembli, són molt útils. Se’ls pot fustigar amb pilotades de goma quan intenten desembarcar a les platges de Ceuta i després dir que la culpa era seva perquè eren “de complexió atlètica”, en paraules del ministre de l’Interior, Fernández Díaz. O se’ls pot convertir en una mera dada estadística, a fi de demostrar que Espanya “està sortint de la crisi”, com va fer divendres un altre ministre de l’executiu de Rajoy, Cristóbal Montoro, titular d’Hisenda i persona de demostrada sensibilitat social i democràtica.
Per Montoro, no hi ha cap mena de dubte: existeix “una emissió d’informes sistemàtics relatius al concepte de pobresa”. D’aquesta manera, el reincident ministre d’Hisenda sortia al pas de l’informe de Càritas segons el qual Espanya és el segon país d’Europa amb un índex més alt de pobresa infantil, només per darrere de Romania. Montoro, però, s’estima més negar les dades de l’entitat cristiana i afirmar que responen a meres especulacions estadístiques. No és que a Espanya hi hagi pobres, sinó que hi ha qui barreja i compara amb mala voluntat les rendes per càpita de diversos països. Sí que hi ha mala fe pel món, home.
Montoro i el seu col·lega De Guindos (aquell que va rebre un whatsapp de Mariano Rajoy en què el comminava a diferenciar Espanya d’Uganda en una reunió de l’Eurogrup) han estat descrits per publicacions com el Financial Times com els ministres més incompetents de la UE en les carteres que se suposa que representen. És obvi que aquesta mena de distinció no tan sols no els preocupa, ni a ells ni al seu president, sinó que d’alguna manera també els enorgulleix. Hi ha una part important del món que se sent perplexa davant de la manera com Espanya tracta els seus problemes de pobresa, però personatges com Montoro s’estimen més sortir davant de tothom a negar-ne l’existència. Al cap i a la fi, els pobres, a força de veure’s desposseïts, arriba un moment que no voten.
O sí. Pel que diuen algunes males llengües, a les primàries “obertes” del PSC s’hi van poder veure files de pakistanesos que anaven a votar, d’acord amb el tradicional interès que han mostrat sempre aquests immigrants pel futur del socialisme català. Aquesta estampa ha suscitat, no cal dir-ho, les delícies del PP, que potser s’havia vist avergonyit per un instant a causa de l’informe de Càritas. Però és que els pobres, com dèiem al començament, són més útils del que sembla. Serveixen, si més no, perquè els dos grans partits de la democràcia espanyola se’ls vagin llançant pel cap, com si fossin pinyes pinyoneres. El respecte per la democràcia, pel bé comú, pel fair play polític i social, pel reconeixement dels problemes de la societat (que ells invoquen tan sovint) i fins i tot per la dignitat i la vida humana queden en un terme tan secundari que fa llàstima fins i tot esmentar-lo. Els pobres, mentrestant, són la carn de canó que alimenta la piconadora. O que poden acudir a dipositar un vot a favor del PP o dels socialistes a canvi d’un entrepà.
