Els pobres, que s’escalfin als incendis

La imatge de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, dijous passat a la nit, davant de la nau encara en flames, dient les mil pestes de les persones que s’hi arreceraven en condicions més que lamentables, és de les que es recorden, per doloroses i repulsives. Sabem de fa temps que Albiol milita en la línia més baixa, tant de la política com de la mateixa condició humana. Però insultar persones ferides o mortes a conseqüència del fet de viure dins la pobresa, quan la catàstrofe encara es troba en curs, i que això ho faci algú que té responsabilitats públiques, és un fet que no tan sols el retrata a ell com un personatge indecent, sinó que també ens compromet com a societat i fins i tot com a espècie.

Ara que està de moda parlar de salvinisme, vet-ne aquí, en el batlle de Badalona, un representant de soca-rel i de manual. Els salvinistes (per Matteo Salvini, el líder de la Lliga Nord italiana) de per aquí acostumen a arrenglerar-se amb el nacionalisme espanyol de dretes: PP, Vox o Ciutadans. Però, a banda de la seva bel·licositat en matèria nacional, també acostumen a promoure l’odi contra els migrants. No tan sols contra aquests, sinó contra els pobres: són els abanderats de l’aporofòbia, per tornar a fer servir aquest mot encunyat per la pensadora Adela Cortina. Si, a més de pobres, són negres, la duresa del discurs encara s’incrementa. Solem dir-ne feixistes o neofeixistes, perquè sovint ho són, però els dirigents que promouen aquests odis en realitat no tenen una adscripció ideològica clara: no són idees el que manegen, sinó pors. S’ha repetit molt, però s’ha de continuar repetint: els discursos i les polítiques de l’odi s’alimenten de les pors de la ciutadania, i per això mateix procuren alimentar-les. És un cercle tòxic i molt temptador per a polítics sense escrúpols a la recerca de vots a qualsevol preu, perquè aquestes pors són molt esteses i, per tant, populars (a posta en diem també “populistes”). Albiol es planta al lloc dels fets i el que fa amb els morts i els ferits, amb els pobres i els negres, és apuntar-los amb el dit i qualificar-los de “persones conflictives”. Sap que no hi ha esperança per a ells, de manera que decideix usar-los com a munició. Després se’n torna a dormir còmodament a casa seva, sabent que acaba de fer, o de consolidar, un bon grapat de vots. És el mateix estil que la seva companya Díaz Ayuso amb el seu hospital de cartó pedra: negoci per als especuladors mentre als pobres se’ls deixa morir entre els abocadors de fems de la Cañada Real.

L’odi contra els pobres es tornarà especialment cru aquest any vinent, quan, a causa de la crisi del coronavirus, n’hi haurà més que mai i és previsible que augmentin els problemes de convivència. Molts polítics, alguns potser pertanyents a bàndols inesperats, intentaran treure’n profit. Sapiguem identificar-los, perquè no sempre seran tan obvis com Albiol o Ayuso. I aquests, per obvis que siguin, no deixen de ser -ells sí- persones conflictives. I perilloses.