Polítics que detesten la política

Un fenomen cada dia més freqüent, i més irritant i més ridícul, és el dels polítics que reneguen de la política. Se’ls reconeix perquè són aquests personatges que, quan alguna cosa els desagrada, diuen que és “política”, o bé que intenten desqualificar els seus adversaris amb l’afirmació que “fan política”. Acostumen a fer aquesta mena d’afirmacions amb un lleu rictus de repugnància, com si “la política” fos una activitat criminal o una malformació congènita. I el més curiós del cas és que ells, que diuen això, són els primers que viuen (bé, en la majoria dels casos) precisament de fer política.

No cal dir que aquestes efusions d’animadversió envers la política (per part de polítics) amaguen sempre una intencionalitat política, només que plantejada a partir d’una forma particularment tortuosa i vergonyant. Un especialista a dejectar la política és el president del Govern Balear, José Ramón Bauzá, que ens pensàvem que era un polític però que pel que es veu deu ser una altra cosa, tenint en compte el menyspreu amb què es refereix a la reconsagrada política. Ahir que és fresc, hi va tornar a insistir en una entrevista que li va fer Pepa Bueno als matins de la SER: “El que haurien d’explicar alguns professors és per què no volen treure la política de les aules”, va amollar, tan convençut com sempre. Dit així, sembla que la política sigui una epidèmia de polls que calgués eradicar a base de Filvit (en el cas de Bauzá, el Filvit seria el seu cèlebre decret de trilingüisme, el qual, juntament amb la llei Wert, hauria de conjurar el perill que els docents emetessin qualsevol mena de missatge polític en les seves interlocucions amb els alumnes, amb l’única excepció que aquests missatges polítics coincidissin, en tot cas, amb els que interessen al partit en el poder).

Per alguns dirigents (no tots del PP), en resum, tota la política que no coincideixi amb la seva política és política, que és una cosa indesitjable a pesar que ells s’hi dediquen tot el sant dia, i amb molta més pena que glòria. Ja entenc que això és un galimaties de difícil digestió, però és el que tenim a l’abast: polítics que fan política (i política dura) a còpia d’acusar els altres de fer política. Tant se val si són partits de l’oposició, com professors, com sindicalistes, com manifestants: els que van a favor dels seus plantejaments no fan política, però els que hi van en contra sí que en fan. I ja se sap que no hi ha cosa més lletja ni més tòxica que fer política. Ens ho diuen uns polítics que saben de què parlen.

Un polític que malparla de la política és l’equivalent d’un mecànic de cotxes que digués pestes dels professionals que fan reparacions de motors. És a dir, un contrasentit. El problema és que ja ens n’hem empassat tants, de contrasentits, que fins i tot aquest aconsegueix passar per malla. Ara bé: espero que se m’accepti dir que els polítics que es pronuncien en contra de la política pertanyen al molt distingit cercle dels demagogs i dels populistes. Per les seves paraules els coneixereu.