“Post festum, pestum”
Tothom sap que el Madrid d’Ancelotti va guanyar la décima i va fer un primer trimestre de la temporada següent espectacular. Va encadenar una ratxa de victòries mai vista fins que Casillas va aixecar el Mundial de Clubs. Aconseguit l’objectiu que els obsessionava, i amb Cristiano amb una altra Pilota d’Or al sarró, la baixada de rendiment va ser fulminant. “Post festum, pestum”.
Per a Piqué, observador sense complexos de la realitat merengue, tot va començar amb Kevin Roldan en la festa d’aniversari de Ronaldo. Per a altres, la decadència blanca va començar amb la motivació de Messi en sentir que el portuguès, a la gran gala de la FIFA, deia que aquest 2015 ell tornaria a ser el millor. El petitó sorrut va decidir que no. I amb els seus inseparables amics Neymar i Suárez, amb tot un equipàs endollat al darrere i amb la mà esquerra de Luis Enrique de saber posar l’interès del club per davant de la seva vanitat d’entrenador, van caure la Lliga, la Copa i la Champions. Després, per inèrcia, encara ha vingut el repicó de dos grans títols internacionals i un 0 a 4 al Bernabéu, espatarrant i etern, de ressonàncies globals.
Ara, doncs, s’han canviat els papers. El Barça està en la situació envejable que tenia -si més no resultats en mà- el Madrid de fa un any. Que l’autocomplaença no ens faci pensar que som invencibles. Contra el risc de mirar-nos al mirall, tenim Luis Enrique.
Ahir, en la roda de premsa prèvia al partit del Betis, va tranquil·litzar-nos. “Després de veure la manera com els jugadors s’han entrenat ahir i avui, la setmana de descans els ha anat de meravella. Em fa ser molt optimista”. Aquestes paraules d’un entrenador caut i d’elogi públic escàs cap als seus jugadors i cap a ningú sonen a música celestial. La clau continuarà sent la competència ferotge. I amb l’arribada d’Arda, d’Aleix Vidal i el reforç -o reforços- que arribin al gener, ningú no es podrà adormir a la palla. Un exemple el tenim a la porteria. Al Japó, Ter Stegen va agafar la medalla de campió de mala gana perquè no havia jugat la final. La festa posterior no va semblar que anés per a ell. En canvi, l’staff està content de veure que després de passar el Nadal a casa seva ha tornat amb l’actitud positiva de l’últim any. La d’un jugador que s’empipa si no juga però que pensa en el bé de l’equip i no genera mal ambient amb els companys. Aquí, després de la festa, no pot venir la pesta. Exigim que la festa futbolística continuï. L’oportunitat, per equip, per gana i per desmoralització del rival, és ara.
