15/11/2020

Prats de Molló és el missatge

3 min

Tenia 28 anys i en portava tres exiliat. El 1926 és detingut, jutjat, deportat i es torna a exiliar. Exiliat al quadrat, al cub, a una potència infinita que és la mort. Va creuar la frontera de les Ardenes franceses a peu. Tot Luxemburg. Fins a Bèlgica. A la finestra temporal de Waterloo s’ensorra escrivint: “Vençut, avui (com Bonaparte un jorn devia eix indret contemplar) trist he guaitat la desolada plana... Quina desgana de viure o somniar!... Qui perd un món, com l’Àguila, pot ja trobar conhort havent tastat victòria... Mes quina glòria, quin honorable encuny, pot mostrar el soldat ras que deixa al lluny -amb els penons tombats en la pols irrisòria- irredenta, oblidada, infausta dins la història -vençuda avui, ahir i potser demà- una pàtria petita com la mà?” El poema de Josep Carner-Ribalta és un antidepressiu de paraules. Una píndola d’una dia. Demà obrirà la boca i perseguirà el pollastre de la il·lusió amb la fam del que té un destí al vol. Però ara torna de Prats de Molló.

Hi havia una missió. Centenars de catalans. Armes. Diners. I un somni: baixar des de la Catalunya Nord per envair militarment el país, independitzar-lo i proclamar la República Catalana. El 4 de novembre de 1926 s’avorta el pla. La delació d’un espia de Mussolini dins dels escamots catalans provoca un cames ajudeu-me i detencions massives. Josep Carner-Ribalta és un dels lloctinents de l’estat major de Francesc Macià. La seva mà dreta. La seva ombra. Des de la creació d’Estat Català, el 1922. Va amb ell a Moscou el 1925. I serà el seu futur. Pregunta: Prats de Molló és un fracàs? Es desconeix aquest thriller, aquesta pel·li de cinema negre, acció i suspens. Es ridiculitza. Es menysté. Però sense Prats de Molló no hi hauria el judici mediàtic internacional. La causa catalana és neó elèctric. Sense Prats de Molló no s’encendria el mite Macià. Sense Prats de Molló no hi hauria hagut 1931 republicà, Estatut... I tampoc arribaríem al 2020. Però això és Prats de Molló? No, no i no. Què és Prats de Molló? Què molesta de Prats de Molló? Què no es vol saber de Prats de Molló?

El 1969 la censura franquista va eliminar del llibre L’alegre vianant, de Josep Carner-Ribalta, publicat a Barcelona, el poema Després de Prats de Molló, escrit a Waterloo. El poema és el missatge. Per què? Senzill. Prats de Molló no és un somni eròtic militar dels catalans. Ni un fracàs coitus interruptus. Ni una operació de saltimbanquis exhibicionistes. Prats és un dels girs de guió de la història de Catalunya que no es produïa de manera real, clara, des de feia segles. Prats de Molló és la veritat revelada. Ho explica Carner-Ribalta: “Ens hem de convèncer que Espanya, amb república, monarquia, dictadura, democràcia... sempre anirà contra Catalunya i sempre ens regatejarà si més no la llibertat, la sobirania i la nostra identitat”. Prats de Molló és adonar-se de la realitat. No hi ha res a fer. Prats de Molló és Ctrl+Alt+Supr amb Espanya. Una acció de deslobotomització. Prats de Molló extreu el xip implantat per l’Estat. Ho diu un professional de l’exili com Carner-Ribalta. Un home que des de l’adolescència fins a la mort només va tenir un objectiu: la llibertat de Catalunya. Però quan el 1985 torna, per darrer cop, a Catalunya (mor el 1988 a Califòrnia) diu una cosa molt clara: “Hem comès errors enormes en la nostra història, però l’error més recent i més terrible ha estat el de la Diada, el dia de la Diada hem sortit al carrer amb una pancarta patètica, «Volem l’Estatut», i això és demanar zero. Si no teníem prou valor per demanar la independència almenys havíem de dir «Volem derogar les lleis de Franco» i ja teníem l’Estatut. D’aquesta manera la discussió entre nosaltres i els espanyols hauria estat en un pla diferent”. Sempre igual: Estatut, turutut! Com deia ell, Estatut, una “trampa”. Una ficció.

Ni el 1714, ni el caciquisme bipartidista, ni la dictadura de Primo de Rivera, ni la República, ni la guerra, ni el franquisme van acabar amb Catalunya. El que acabarà amb Catalunya i el català serà la Transició-pansició, la pell de brau-frau, la democràcia i l’autonomia. Preguntem-nos per què. I com arribem fins aquí. Després de segles. I per què molesta dir Prats de Molló, o 1 d’Octubre, o... Potser ho va veure Carner-Ribalta: “La meva opinió es basa en la convicció absoluta i plena que no hi ha més solució per a Catalunya que la independència”. Els exilis dels segles XVIII, XIX, XX i XXI ho demostren.