Primavera a l'estil del Iemen
Si voleu saber fins a quin punt podria empitjorar la situació a Síria, fixeu-vos en l'Iraq. Si voleu saber fins a quin punt les coses es podrien haver fet millor, fixeu-vos en el Iemen. Com? El Iemen?
Sí, el Iemen. Probablement el procés polític postrevolucionari més singular del món àrab s'està duent a terme en un país tan pobre, fracturat i mancat d'aigua com el Iemen. A la seva manera, que ja és prou caòtica, aquesta república de la península Aràbiga ha aconseguit el que cap altre país àrab ha aconseguit fins ara: mantenir un diàleg seriós amb una representació nacional prou àmplia. Diferents faccions polítiques, partits nous, gent jove, dones, islamistes, tribus, pobles del nord i del sud s'estan presentant els uns als altres, literalment, abans de començar a redactar una nova Constitució i convocar unes eleccions presidencials (després de dècades d'autocràcia, la gent d'aquest país no es coneixia).
Aquest pas imprescindible, Egipte va ser incapaç de dur-lo a terme: es van celebrar unes eleccions presidencials precipitades que van impedir que molta gent pogués votar i van provocar que els islamistes acaparessin la política. Una de les coses més importants que el president Barack Obama hauria de fer per impulsar la Primavera Àrab és lloar la manera de fer del Iemen. És cert que les probabilitats d'èxit encara són relatives (cinquanta anys de sobreexplotació d'aigua i territoris al país fan que la situació sigui difícil per a qualsevol polític), però el procés encetat per les autoritats iemenites és l'única manera per fer que un estat àrab en plena revolució aconsegueixi una transició estable cap a la democràcia.
Els 565 delegats encarregats de dirigir el debat nacional, que es va posar en marxa el 18 de març, han de desenvolupar propostes sobre com abordar nou punts essencials: des de com encaminar les futures relacions entre les regions nord i sud del país, enfrontades, passant per la construcció del nou estat i la necessitat de determinar el paper de l'exèrcit, fins a l'establiment de drets i llibertats. Totes aquestes qüestions desembocaran en la redacció d'una nova Constitució i la convocatòria d'eleccions el febrer del 2014.
"Al principi va ser molt dur", assegura Yahia al-Xaibi, exministre d'Educació, que participa en el diàleg. "Al cap d'un temps, però, tot es va calmar, la gent seia a la mateixa taula, menjaven junts i compartien els seus punts de vista. Ara escoltem l'opinió de la resta, comencem a escoltar-nos els uns als altres i intentem arribar a un consens", afegeix.
El diàleg oficial ha provocat que se n'iniciï un altre, molt més gran, de caràcter extraoficial. Pàgines iemenites de Twitter i Facebook s'omplen de debats sobre política, els drets de les dones i l'exèrcit. Després de dècades de silenci forçat, ara tothom vol dir-hi la seva. Les dones representen una tercera part dels membres del diàleg nacional, i els homes s'hi han hagut d'adaptar. Un assessor americà expert en temes de democràcia m'explicava el següent: "Les dones que participen en el debat vénen preparades i es presenten puntuals. Les cadires no estan assignades, així que, de vegades, seuen a primera fila. L'altre dia un líder tribal va arribar tard i va anar a seure al seient del davant, que ja estava ocupat per una dona, i li va dir: «Aquest seient és meu». I ella li va contestar: «No, no ho és»".
El diàleg iemenita ha estat possible perquè la revolta popular inicial s'ha anat apaivagant. Les protestes van començar el mes de març del 2011, liderades per joves activistes, i van estar a punt de desembocar en una guerra civil i en la caiguda del règim fins que l'aleshores president, Ali Abdul·lah Sàleh, va cedir el poder a un govern de transició. El partit de Sàleh i els seus seguidors, juntament amb el bloc de l'oposició més important, l'Islah, dels Germans Musulmans, va mantenir la seva influència. No hi va haver cap desbaathificació ni cap desmubarakament , sinó que més aviat es va optar per la fórmula "ni vencedor, ni vençuts". Cap partit va ser derrotat , segons el viceministre d'Afers Estrangers, Mohli al-Dhabbi. Tothom té lloc en el procés de transició democràtica i "tothom ha de fer concessions".
El procés iemenita també ha permès que les dones i els joves que van començar la revolució "s'hi involucrin políticament abans de les eleccions", explica Aidrous Bazara, un empresari que participa en el diàleg. Ara cap partit pot apropiar-se de la revolució. A més, el nou president del Iemen, Abd Rabbuh Mansur al-Hadi, vol professionalitzar l'exèrcit, començant per retirar els familiars de Sàleh que ocupen càrrecs als serveis d'intel·ligència i a l'elitista Guàrdia Republicana.
El Iemen podria ser el paradís de l'Associació Nacional del Rifle. Gairebé tots els homes tenen una arma i la majoria van pel carrer amb una daga penjant del cinturó. I, tot i així, aquest mateix país podria acabar sent l'escenari del diàleg revolucionari més important del món àrab, amb un nombre de víctimes relativament baix (fins ara). És un avís per als rebels sirians: potser hi ha armes millors per fer caure un dictador. Sense una cultura d'inclusió, però, tot això no servirà de res.
Jamila Rajaa, una de les dones que participen en el diàleg, em va dir que li feia por que alguns dels partits més antics, com els Germans Musulmans, s'aprofitessin de la situació: mentre el diàleg centra l'atenció del país, ells poden treballar sense descans, a peu de carrer, per convèncer els votants de cara a les pròximes eleccions i dominar així el nou govern. Les dones iemenites més modernes veuen de quina manera està governant el partit dels Germans Musulmans a Egipte pel que fa a les dones i esperen que els islamistes del seu país facin un canvi de mentalitat abans d'assumir cap poder.
Si el diàleg no té èxit, el Iemen s'arrisca a fer marxa enrere i entrar en un conflicte obert. La bona notícia és que, ara per ara, una gran part dels iemenites estan disposats a donar una oportunitat a la política. Els hem d'encoratjar a fer-ho.
