Han passat 24 hores i encara ressona el comentari del governador del Banc d’Espanya sobre el ‘corralito’. Els haig de dir que ahir, parlant amb alguns alts càrrecs de bancs, es posaven les mans al cap que el cap de l’autoritat supervisora d’un sistema financer nacional malparli del seu propi país davant el món. És insòlit. I es feien creus que tot un governador d’un banc central seguís tan dòcilment les consignes del govern. Del govern o, pitjor, del partit al govern, perquè curiosament, diumenge, en un míting del PP, Albiol va parlar dels jubilats grecs fent cua davant dels bancs –que és un dos per un, pensionistes i ‘corralito’). És greu, però no és nou: recordin que el govern de Rajoy i els mitjans espanyols, un cop el TC va passar per sobre dels catalans en referèndum, el 2010, van donar la partida per acabada. Van venir avisos. Van ser ignorats. Va venir la manifestació del 2012. Se’n van enriure. Van continuar els avisos, van arribar a dir després del 9-N que la consulta no s’havia celebrat. Ara contesten amb amenaces. De manual. Sobretot perquè –no ho perdin de vista– al desembre hi ha eleccions espanyoles i no poden fer cap concessió que projecti una imatge de debilitat davant els electors espanyols.
I a Catalunya, com que estem en campanya electoral, ahir Artur Mas va recordar al governador del Banc d’Espanya que si no hi ha acord, Catalunya no pagarà la seva part del deute, perquè va dir: ”No hi ha altre remei que posar-se d’acord, el preu de no posar-s’hi és impagable, d’entrada, per a Espanya. Espanya no podria suposar un no-acord”.
Són els últims dies de campanya, hi haurà molta participació, hi ha indecisos i tothom intenta cobrir l’espai que no té segur. Per això, suposo, algú tan pulcre com Mas va parlar de fer una gran botifarra als caps del PP, del PSOE i de Podem, en una emulació del llenguatge radical ‘Mas style’.
En fi, la campanya té la seva pròpia dinàmica de missatgeria, però seria bo que no en hi quedéssim atrapats. És difícil, perquè el 27-S, com que és un plebiscit imperfecte, hi ha molta gent que votarà ‘sí’ o ‘no’, i el ‘sí’ o el ‘no’ no admeten matisos.
Però crec que el ‘sí’ i el ‘no’ no només no ens han d’espantar –al contrari, això és profundament democràtic–. Sobretot aquest ‘sí’ o ‘no’ a la independència de Catalunya que ha tingut la virtut de dir a la societat espanyola en el seu conjunt que recordi que viu en democràcia, al segle XXI, que tot està en revisió, que sense autoritat moral no hi ha poder, i que ignorar Catalunya té conseqüències. Per això, els discursos com el del ministre de Defensa o el del governador del banc d’Espanya, o el de Pronovias, sonen tan passats de moda.
I per això, crec que aquest ‘sí’ o aquest ‘no’ de diumenge cal expressar-lo no com una pedra, sinó com el que són: un projecte polític. Sabent que passi el que passi diumenge que ve, els actors polítics acabaran seient en una taula a negociar. El que calgui negociar dependrà de la proporció de la victòria del ‘sí’ que totes les enquestes donen per descomptada. Però esclar, no és el mateix tenir el 50% dels vots que no tenir-lo. Com em va dir una vegada un pare de la Constitució espanyola: amb més del 50% de vots faria meravelles.
Però dic això perquè aquests dies la superfície del debat és plena d’escuma, a vegades, i amb perdó, d’aquella escuma de porqueria de la qual hauríem de fugir. El dia 28 haurà guanyat el ‘sí’, més o menys, però el ‘no’ continuarà existint, a Espanya i a Catalunya. I el ‘sí’, continuarà existint. Només la tenacitat, que ens ha portat fins a aquest plebiscit imperfecte, pot portar-nos més lluny. Hem viscut cinc anys extenuants però inoblidables, perquè han estat els del despertar final de la gran esperança. Ara vénen els de la realització, i la realització no es farà amb grans botifarres, sinó amb la mateixa tenacitat que fins ara. La mateix tenacitat que ha portat científics de prestigi mundial a anunciar que votaran ‘sí’: Joan Massagué, Josep Maria Gatell, Manel Esteller, Bonaventura Clotet... Vénen cinc anys més, cinc o els que siguin. L’escuma d’aquests dies, la por d’aquests dies fa vergonya. Els del ‘no’ ho haurien de tenir present, també, perquè saben que hauran de negociar, per més que ara ho neguin. Davant d’això, cal preservar el millor d’aquests cinc anys: el missatge al món d’un procés impecablement democràtic d’un país que tip de ser ignorat, menystingut, i ara amenaçat, ha decidit que el món l’escoltarà.
