09/05/2020

El proper referèndum

3 min
El proper referèndum

CONFLICTE. Com bona part dels qui esteu llegint aquest article, he passat les últimes setmanes pensant en el curt i el mitjà termini, és a dir, en com passarem pàgina de la pandèmia i com resoldrem els problemes socials i econòmics que se’n derivaran. Però el debat al Congrés de Diputats sobre l’allargament de l’estat d’alarma m’ha retornat a l’esgotadora realitat del desnivell territorial en què sobrevivim políticament. La gestió de la crisi ha dissipat l’atmosfera d’entesa incipient entre el govern sobiranista català i el govern d’esquerres espanyol; el diàleg que hauria d’intentar reconduir, o almenys diagnosticar, el conflicte català ha quedat ajornat indefinidament; de fet, ben al contrari, el problema s’ha aguditzat perquè el govern de Sánchez ha aprofitat la irrupció del virus per aplicar un renovat unilateralisme, centralitzar competències i menysprear el diàleg amb la Generalitat i amb la resta de governs autonòmics.

GESTIÓ. Paradoxalment, l’afany de protagonisme i d’acaparament de poder polític ha convertit també el govern espanyol, a ulls de la ciutadania, en el principal responsable de la gestió sanitària -que no és precisament exemplar-, mentre que en molts territoris, com ara Catalunya i el País Valencià, els responsables autonòmics han aconseguit demostrar amb fets que la gestió de proximitat, coordinada però no subordinada, és la millor recepta en situacions com la que estem vivint. En el cas valencià, com que és el PSOE qui mana la cosa no tindrà més conseqüències, però a casa nostra és més que probable que, un cop superada la fase aguda de la pandèmia, el bloc sobiranista intenti carregar-se de raons per fer una nova ofensiva cap a un nou estatus polític nacional. Per desgràcia, entremig haurà naufragat l’acostament entre ERC i els comuns, que havia permès la creació de la taula de diàleg i, més recentment, l’aprovació dels comptes de la Generalitat; tot ha canviat després del vot contrari d’ERC a la pròrroga de l’estat d’alarma, que havia esdevingut una coartada dels pitjors tics jacobins del PSOE.

FUTUR. Està per veure si Sánchez buscarà refer la majoria d’esquerres que el va investir, o si optarà per una geometria variable amb Ciutadans, la qual cosa obligaria ERC a passar a l’oposició i deixaria Podem en un estat d’incomoditat perpètua. A Catalunya, tard o d’hora hi haurà eleccions; ara sembla que el president ja no té pressa, la qual cosa, mentre duri la anormalitat, és comprensible, però també presenta dificultats -recordem que Quim Torra continua amenaçat d’inhabilitació, i governant amb un partit al qual ha retirat públicament la confiança-. És molt important que l’actual govern dediqui tots els esforços a reactivar l’economia i cuidar els damnificats de la crisi, per presentar un bon full de serveis davant dels electors. Això donarà legitimitat al sobiranisme per exigir més capacitat de decisió, no pas com un passaport cap a la plenitud nacional sinó com una evolució lògica dels fets. Si és així, i si l’independentisme supera finalment el 50% dels vots, caldrà tornar a parlar d’un referèndum, que, com diu Jordi Muñoz en el seu recent assaig ( Principi de realitat, L’Avenç), ha de tenir com a fonament un ampli consens intern sobre les seves normes i el seu abast. Fer inevitable aquesta apel·lació directa a la ciutadania és el màxim repte que tenim davant. Un repte molt difícil, però sense cap alternativa sobre la taula, ara que sabem que, com diu Muñoz, la desconnexió és inviable i el suflé no té intenció de baixar.

stats