Que la força t'acompanyi, Pedri
BarcelonaPedri va ser presentat el mateix dia que Leo Messi va comunicar-li a Ronald Koeman que marxava del club. Quines coses: ara les seves abraçades obren diaris. Un dijous 20 d’agost, un nano de disset anys, amb els ulls fent-li pampallugues i a qui només li faltava el pa amb Nocilla, s’asseia a l’Auditori 1899 del Camp Nou passant desapercebut enmig de preguntes insistents al ja secretari tècnic Ramon Planes –Éric Abidal havia dimitit feia dos dies–. Pedri arribava al Barça més convuls de les últimes dècades, un lloc gens idoni per fer realitat els somnis de ningú. Per això la seva irrupció fulgurant encara té més mèrit i valor.
La majoria d’edat li ha arribat fent-ho bé a tot arreu: ha passat per les tres posicions de mitjapunta del 4-2-3-1, ha arribat a fer de segona peça al teler del maleït doble pivot i ara s’està doctorant en el rol d’interior del 4-3-3 com si Andrés Iniesta li hagués injectat un tros d’ànima. Koeman ja ha decidit que l’ofici del canari és el de migcampista –i dels que li agraden: els que tenen arribada i gol–. El gran triomf de Pedri és, sobretot, que sense fer soroll i amb humilitat creix a còpia de fets consumats, esborrant l’escepticisme de Messi: s’intueixen, es busquen, s’entenen i es complementen. Que sí, que la literatura és fàcil: el mentor i el deixeble, el mestre jedi i el padawan. I quin Obi-Wan li ha tocat!
La societat Messi-Pedri és la millor notícia de l’anomenada temporada de transició. Un curs que viatja en una muntanya russa inacabable de contradiccions: a estones, el joc ofensiu del Barça il·lusiona, i, en canvi, l’equip també és capaç de la fragilitat més absoluta al darrere i d’una grisor hipnotitzant que impregna de desesperació el més optimista. Però, ep!, el bon partit a San Mamés fa que els anhels d’una estabilitat que permeti construir un projecte sòlid semblin més tangibles ara que no pas fa unes setmanes. A la festa hi balla i hi somriu també De Jong, que s’està acostant –al·leluia!– al nivell que tant buscava.
Alguna cosa està canviant, es palpa en l’ambient i en la cara del capità, que rumia mentre juga al ritme del Should I stay or should I go dels Clash. Creure que hi ha futur ja no és només una qüestió de fe, pot ser –per fi– una hipòtesi científica. A més, encara s’ha de recuperar per la causa l’altre nen prodigi, Ansu Fati. La maduresa de Pedri, però, és incomparable, està fet d’una altra pasta, la dels escollits que arriben lluny, transcendeixen en el joc i no s’apaguen. Abracem-nos-hi com ho fa Messi.
