Que ens ho posin fàcil

L'últim dia de la temporada passada, el capità Carles Puyol va sorprendre'ns explicant-nos el periple esgarrifós a causa de la seva lesió de genoll. Aquell mateix dia va dir -i això l'honora- que, tingués els anys de contracte que tingués, quan ell s'adonés que el seu rendiment físic ja no li permetia jugar amb plenitud, aniria al president del Barça i li diria que ho deixava. Durant aquesta temporada hem vist que el patiment físic de Puyol continua i que quan és sobre el camp també pateixen els seus companys de rereguarda i bona part dels espectadors. Després de més de vint anys partint-se el pit i la cara pels colors del Barça, potser caldrà que l'estiu que ve faci el gest.

Xavi Hernández, possiblement un dels tres jugadors més importants de la història del Barça, acaba de fer els 34. A ningú se li escapa que físicament ja no és el que era, però després de 700 partits l'equip encara juga a una cosa quan ell hi és i a una altra quan es queda a la banqueta. Xavi, que ho ha fet tot per jugar al Barça i fer aquí tota la carrera, potser també ha de veure que l'últim gran contracte el pot portar a la lliga dels Estats Units, a donar assistències a Thierry Henry. A diferència del que va fer el Madrid amb Raúl, que el va convidar a marxar, el Barça mai no traurà Xavi Hernández, però Zubizarreta ha de valorar si ens podem permetre gaire més temps amb un tap per al canvi de cicle. Thiago Alcántara, quan va saber que Xavi renovava per dos anys més, i sabent que aquest estiu que ve hi havia un Mundial, se'n va anar a veure els responsables del club i els va demanar que el deixessin marxar, perquè tenia tantes ganes de jugar, de triomfar i de menjar-se el món que veia que amb Xavi al davant segurament tindria dos anys més de condemna de banqueta. Guardiola, al Bayern, li assegurava uns minuts que aquí ningú no li podia garantir. I va tocar el dos.

El més lògic seria que l'any que ve, després de la magnífica temporada que està fent al Celta, el Barça recuperés el seu germà Rafinha. I, pel bé del Barça, seria una llàstima que el petit dels Alcántara veiés la seva progressió estroncada com li va passar al seu germà gran. També trobaríem un cas similar al Palau Blaugrana. Joan Carles Navarro és, sens dubte, el millor jugador de la història de la secció. Però els anys casquen i, a la banqueta, tenim Àlex Abrines i Mario Hezonja amb la mà calenta i amb ganes de menjar-se el món.

Puyol, Xavi i Navarro tenen, amb el Barça, contractes de per vida i s'ho mereixen tot. Però potser no sobraria que anessin pensant, en un gran acte de generositat, en què és el millor per al Barça.