16/05/2020

Què ens diu la pandèmia sobre el comerç global?

4 min

La crisi del covid-19 ha envalentit els defensors del proteccionisme i la desglobalització. A la preocupació habitual sobre la pèrdua de llocs de treball a les fàbriques i l’augment de la desigualtat, o al desig d’alguns sectors de “castigar” (boc expiatori) la Xina amb aranzels més elevats, ara s’hi ha afegit un argument contra les cadenes de subministrament globals. Segons aquesta perspectiva, la producció d’àmplia distribució ha fet que les economies siguin menys autosuficients i, per tant, menys resilients. La solució és relocalitzar les operacions comercials existents, deslocalitzar menys en el futur i, de manera més general, reduir la dependència del comerç.

L’argument de la resiliència no és nou. La preocupació sobre la “seguretat alimentària” s’utilitza habitualment per justificar les intervencions proteccionistes en el sector agrícola. I, sobre el paper, l’afirmació que les cadenes de subministrament d’aliments són més segures perquè són locals sembla vàlida. Però, analitzada a fons, la situació és molt més matisada.

Sens dubte, els escèptics del comerç dirien que la crisi del covid-19 ha posat de manifest les vulnerabilitats de les cadenes de subministrament globals davant les restriccions a l’exportació i les crisis exteriors. Inicialment molts països, incloent-hi alguns estats membres de la UE, van imposar restriccions a l’exportació d’equips de protecció individual (EPIs), com ara les mascaretes, cosa que potser va comportar que alguns països importadors no poguessin obtenir aquests articles just quan eren més necessaris.

Ara bé, les recents restriccions a l’exportació van tenir una vida curta a la majoria de països i els seus efectes negatius van ser compensats pels beneficis del comerç d’EPIs en un altre lloc. Després d’haver sortit de la crisi abans que la majoria de països, la Xina ha reprès ràpidament la producció i ha augmentat les exportacions d’EPIs a tots els països que en necessiten, cosa que alleugereix l’escassetat mundial d’aquest article en un moment crític.

Un segon argument se centra en una característica particular del comerç modern: la superespecialització de les cadenes de producció i distribució, que s’estén per molts països. L’especialització permet que les cadenes de subministrament globals minimitzin els costos i maximitzin l’eficiència, però pot presentar complicacions quan fa falta augmentar la producció ràpidament.

La recent escassetat de respiradors va deixar-ho clar. La tecnologia de ventilació estàndard utilitzada per tractar pacients amb el covid-19 inclou 300 peces diferents, i la seva producció engloba múltiples països. Fabricar més respiradors demana una coordinació estreta quan el primer instint de molts països és competir per les peces que escassegen. I, per molt que es puguin aconseguir totes les peces, la producció requereix un alt nivell de coneixement tècnic, una capacitat que molts països no tenen a causa de la deslocalització.

No obstant, els partidaris de la globalització consideren que aquests esculls evidencien que la coordinació i la col·laboració globals són més valuoses que mai. Podrien argumentar que tenir diverses fonts repartides per diferents països millora la resiliència. Una cadena de subministrament global no es trenca per la baula més feble sinó que de fet és més sòlida perquè pot refer una baula trencada substituint la font d’un país que té dificultats per la font alternativa d’un altre país.

Els escèptics del comerç podrien argumentar el contrari i argüir que els problemes de coordinació es podrien evitar del tot si la cadena de subministrament dels ventiladors fos local, com en el cas dels aliments. Tanmateix, durant les últimes setmanes el covid-19 ha proliferat desenfrenadament a les plantes d’embalatge de carn dels Estats Units, i això ha alterat una de les fonts d’aliments bàsiques del país. L’única cosa que ara manté en funcionament moltes plantes és l’amenaça del govern federal en virtut de la llei de producció de defensa.

En realitat, les cadenes de subministrament nacionals són més fortes només en escenaris molt improbables en què tots els altres països viuen una situació negativa. Si ets l’únic que no es veu afectat per una crisi global, tenir la producció dins de les teves fronteres òbviament ajuda.

En el cas d’una pandèmia, tots els països es veuen afectats, però els brots acostumen a manifestar-se en moments diferents. Quan els Estats Units s’enfrontin al punt més crític de la crisi és possible que altres països ja hagin aplanat les seves corbes epidèmiques i puguin servir com a font de comerç -i de resiliència.

En última instància, la manera com gestionem el risc i creem resiliència no es redueix a un dilema entre “economia global” i “economia local”. La diversificació -tant si és geogràfica com si no-és un principi fonamental de la gestió del risc. Si es tenen operatives diverses plantes en diverses ubicacions, els negocis poden minimitzar el risc d’interrupció sistèmica quan una ubicació deixa de funcionar (a causa d’un desastre natural, per exemple). De la mateixa manera, les empreses poden mitigar els riscos associats a convulsions polítiques estenent les operacions en uns quants països. Distribuir la producció globalment no només maximitza l’eficiència sinó que també implica una bona gestió dels riscos.

Dit això, els crítics tenen raó d’oposar-se a l’obsessió per l’eficiència i els beneficis a curt termini. És evident que aquesta manera de fer negocis ha deixat les empreses i les cadenes de subministrament amb poc marge per afrontar una gran crisi com la del covid-19. Un cert grau de redundància (o ineficiència a curt termini) et pot literalment salvar la vida en el futur.

Mantenir la redundància -per exemple reservant un cert nombre de llits hospitalaris o tenint operativa una fàbrica de mascaretes addicional- hauria atenuat els colls d’ampolla de la crisi actual. En el futur hauríem de buscar maneres de construir aquest tipus de capacitat addicional pensant en termes d’una eficiència dinàmica i no estàtica. La crisi del covid-19 ofereix lliçons importants, però no ha aportat bons arguments contra el comerç o les cadenes de subministrament globals.

Copyright Project Syndicate