Una qüestió d'enquadrament
Era de preveure. Tan aviat com es va saber que les mesures de vigilància a la declaració de la infanta Cristina serien tan estrictes que ni tan sols s'enregistraria la vista en vídeo ni es permetria la presència de mòbils dins la sala, era qüestió de porra esportiva endevinar quant temps trigaríem a tenir-ne imatges, i des d'on ens arribarien. Les respostes no s'han fet esperar: diumenge 9 de febrer, l'endemà de la declaració, ja teníem una foto de la filla del rei donant explicacions davant del jutge Castro. I al cap de dos dies (és a dir, ahir, dilluns 10 de febrer) emergia a la superfície un vídeo que reproduïa poc més de cinc minuts de la declaració borbònica.
Curiosament, tant la foto com el vídeo estan enregistrats des del mateix angle de la sala, gairebé des del mateix lloc (ja els dic ara que no s'endurien ni un Goya a la millor realització), i, encara més curiosament, tots dos materials han estat publicats, abans que ningú, per un mateix diari, que no és altre que El Mundo. Si no fos que fa pocs dies que Pedro J. Ramírez va ser descavalcat de la direcció d'aquest rotatiu per ordres del seu propi partit, diríem que ens trobem davant d'una nova peça de la mena de periodisme d'investigació al qual ens tenia acostumats l'home dels tirants, com quan es va passar més de quatre anys exhibint una rigorosa investigació sobre l'autoria d'ETA en els atemptats de l'11-M. Però, com que Pedrojota ja no hi és, no deu ser això. No siguem malpensats.
El cas és que al jutge Castro, tan primmirat en les seves interlocutòries, no li ha fet cap gràcia la filtració del vídeo, i ja ha donat les ordres pertinents perquè s'investigui qui i com el va dur a terme. Mirant ahir el que deien diversos mitjans de comunicació que no eren El Mundo, la cosa es presentava difícil. Hi havia entrevistes a dependentes de botigues d'espies que intentaven explicar quina mena de dispositiu es podia haver fet servir per obtenir un resultat tan vistós: hi havia dubtes sobre si podia tractar-se d'un bolígraf amb càmera incorporada o bé d'una altra càmera adossada al botó d'una jaqueta o d'un abric. Ningú va especular sobre el zapatófono de Mortadel·lo i Filemó, però tot plegat s'assemblava massa a un capítol de l'inspector Gadget.
Més o menys tothom es pot imaginar, a hores d'ara, qui va encarregar la gravació. Quin és, d'un temps ençà, el mitjà més bel·ligerant amb la monarquia espanyola? Quin és el que se situa més a prop d'una extrema dreta amb opcions reals d'influir en la política madrilenya? Quin és el mitjà que més vegades s'ha destacat per un codi deontològic tan peculiar que ningú acaba d'explicar-se'l? Efectivament, doncs aquest. Qui va ser el subjecte que va fer la gravació és tan fàcil d'esbrinar com identificar qui ocupava, dins la sala, l'espai que permetia aquest enquadrament únic. La resposta sortirà aviat, perquè bo és el jutge Castro.
Mentrestant, la fiscalia demana 17 anys per a Urdangarin i una multa de sis-cents mil euros per a la infanta. La marca Espanya en surt clarament reforçada.
