03/01/2021

La ‘rave’ de l’Illa PSC

3 min

S’ha parlat poc de la Commonwealth del sarau nostrat. Des de la Transició fins a la pandèmia una de les estructures, físiques, anímiques, reals, que han vertebrat els Països Catalans han estat els after hours, les raves, les festes descapotables, les discoteques poligoneres, les d’enmig del no res... Des de Perpinyà a València. De Fraga a Eivissa. La ruta del bacallà, de l’arengada, del pistatxo. Els Monegres de cossos espasmòdics com guineus psicodèliques. Els Pirineus de criatures assilvestrades amb formol de bosc oníric. Els terrossos de l’interior llaurats amb potingues de la mare Terra... Tres països i una nació sarau. Els Països Festival. La Corona catalano-xerinola. Però aquesta estructura d’estat confederal també s’ensorra. Hem passat de la societat líquida (unió) a la societat bombolla (individual). Del glub-glub a l’uf-uf. Ens ofeguem. Ens falta aire.

El vent de la socialització juvenil dels 80, 90 i principis del segle XXI es respirava massivament a la Thermomix de discoteques, pubs i tota l’educació sentimental que només la pedagogia de la mestra nit podia donar. A la foscor sempre es busca la llum, i ja va dir el profeta de la veritat (el que veu les coses a l’oracle de vas llarg, només amb un culet líquid cristal·lí, lluminós, quan està a punt de tancar tot), que a la nit s’esborren els defectes i s’obliden les imperfeccions. Ara ja no queda res d’aquell món, d’aquells éssers campant per una road movie existencial geogràfica. Ja no se surt com abans. Les discoteques i festes massives han mort. Ara ens tanquem. La socialització juvenil és onanista: es fa majoritàriament a les cases (sèries, videojocs, xarxes, habiten amb amanides ludòpates d’alcohol, drogues i addiccions a vides sanes vegetals...). I més targetitzadament també és una olla: esports, físics i mentals hipermegaselectius; activitats i permutacions imaginatives insòlites; avorriments ocioprofessionalitzats; discoteques totèmiques passarel·la prêt-à-porter ; botellons de llibertat desesperada volent fugir del peterpanisme i raves d’escamots paradoxals, aparentment enigmàtics, secrets, alternatius però que busquen l’aire dels likes de la vida de pantalla perquè si no s’ofeguen. Tot són trossos, cassigalls, filets de llum que volen entrar. Per això, la rave de Llinars és com un western crepuscular. Com un walking dead. Com una era, de tots eh (país, societat), zombi, moribunda. Com una llumeta que no es vol apagar però ho va fent. Un Waterworld sense terra on aferrar-se. Una illa. Com el ministre, festiu, sarauista, Illa.

La festa, calculadament improvisada, assilvestrada, de Salvador Illa com a candidat a la Generalitat és una rave que vol cridar l’atenció i tornar a fer triomfar l’hora foscant. ¿Recorden la festa massiva de boles calidoscòpiques al sostre bum-bum del 1978? Neix la discoteca socialista catalana. Neix a la pista el PSC. Ballen junts un forçat agarrao loctite: el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (Reventós, Obiols, Serra, Maragall...); el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (Josep Pallach) i la Federació Catalana del PSOE (Josep Maria Triginer). Pega que no empega, però que sí que pega. Pega industrial antinatural: s’encolen els socialistes catalans i espanyols. Producte de laboratori de lobotomies de futur. Tot pensat. Un crim perfecte. Tensions. Plors. Dolors. 40 anys i aquell PSC de búnquer científic planificat des de l’Estat ha arribat al demà. El tros petit (Federació Catalana del PSOE) s’ha cruspit les altres dues parts grans (Congrés i Reagrupament). El PSC és PSOE. Espanya ha convertit Catalunya en una Illa.

Illa és una jugada rave magistral: ens té a tots entretinguts. Com la festa de Llinars. Ningú entén res. Tothom al·lucina per tots els orificis existencials. I uns i altres es barallen com en un after de matinada. Cops, colors, soroll i el DJ lliure Illa vol punxar per a tothom. Com una joguina de criatures que s’empassen boles es fotrà els vots de Ciutadans, comuns i més... Illa, a diferència d’Iceta, no balla: calla. Com el venedor de colmado, l’agent d’assegurances, el de la finestreta de la gestió del no res. A tot diuen que sí. Sí, aquesta és la propera rave de Catalunya: una Illa que és una Isla. Espanya sempre convoca i guanya. No és una vacuna: és un virus. Del Partit dels Socialistes de Catalunya al Partit Sense Catalunya: el futur. La festa es va acabant. Ja ho va dir Josep Pallach moribund: “Un home no és lliure si el seu poble és esclau”. I aquí, tots narcotitzats, ressacosos, adormits, tancats a la nau festiva, a la rave feliç, a la presó de la diversió-divisió-substitució-minorització-aniquilació.