‘Raza’, els límits de TVE
Dilluns a la nit, La 2 va emetre la pel·lícula Raza. És un film insuportable de l’any 1941 escrit pel general Francisco Franco. El director era José Luis Sáenz de Heredia, cosí de Primo de Rivera. Va ser el pare de José María Aznar qui va revisar l’estil i va retocar la trama argumental del dictador. Hat trick de personatges que ja permet intuir l’extravagància cinematogràfica. L’argument es basa en les vicissituds de la família Churruca durant la Guerra Civil. Els quatre fills d’un capità de l’exèrcit tindran camins diferents. Un d’ells es farà militar com el pare i l’altre serà republicà. La guerra confrontarà els seus destins. Al final, l’ovella negra de la família acabarà veient que el seu bàndol és l’equivocat i els supervivents de la família Churruca celebraran la victòria dels nacionals. La pel·lícula és artificial, feixuga i carrinclona. Un fòssil de propaganda del règim. Alguns analistes cinematogràfics han interpretat la creativitat de Franco com una manera de sobrecompensar els complexos personals i familiars que arrossegava.
Que TVE l’oferís va suposar un escàndol a les xarxes socials. Però cal analitzar el context. Raza es va emetre dins de l’espai diari Historia de nuestro cine. Com va explicar la presentadora Elena S. Sánchez, aquesta setmana la dediquen al cinema de la Guerra Civil. Dilluns van començar pel punt de vista des del bàndol guanyador i l’endemà van emetre La caza, un film de Carlos Saura que reflecteix la visió dels derrotats republicans. Abans d’emetre Raza van entrevistar el catedràtic Romà Gubern, escriptor i historiador expert en anàlisi cinematogràfica. Gubern va contextualitzar Raza, en va explicar la producció i va precisar en què consistia el cinema de propaganda del règim.
La 2 va oferir les eines correctes per veure Raza amb la perspectiva que li correspon. En un país normal no passaria res perquè la tele pública ha de pressuposar una audiència madura capaç d’assumir aquest exercici. El problema és que Espanya no és normal: la Transició ha estat un pedaç, existeix una nociva condescendència amb el règim franquista i la tele pública és víctima de constants manipulacions polítiques. I, en aquest context, emetre-la està sota sospita i sembla doctrina. La pel·lícula amb la mirada d’ara és còmica, ridícula i no suposa cap perill. Sobretot perquè la versió que ens van passar (l’original) té, a sobre, una sonorització pèssima que la fa inaguantable. Que ningú no s’alarmi: per a la societat i per a la tele pública continua sent més perillós tenir Bertín Osborne com a estrella principal que no emetre un dia i en el context que li correspon aquest esperpent narratiu del dictador.
