30/08/2020

¿Recordarem més els 17 anys o el burofax?

3 min
Messi va debutar amb el Barça l’any 2003.

Cap / D’esportsNo sempre és una bona idea poder conèixer bé els teus ídols. És millor mirar-los de lluny, amb una distància que generi un cert misteri al seu voltant. Però l’atracció que generen ens porta a voler saber-ne més. De Messi també, esclar, malgrat que no semblava tenir una vida gaire interessant fora dels terrenys de joc. El fill trapella que porta de corcoll els seus germans, vacances a Eivissa i aquell gos tan gros que té. Això també el feia un futbolista deliciós, com si es reservés tota l’energia per al futbol. Com si només hagués d’existir a la gespa, amb la pilota ben a prop dels peus. Llavors descobries que viu en una dualitat curiosa, com si no hagués marxat del tot de Rosario, ja que escolta la mateixa música que els amics amb qui va créixer al barri. Però el mateix dia posa el Joan Petit quan balla als seus fills al cotxe. I com que era Messi, aquest vídeo ens feia embogir. Perquè sempre en volem més, dels nostres ídols. Ho volem saber tot. I això és perillós.

Que Messi vulgui marxar del Barça no deixa de ser un acte de barcelonisme. L’argentí és fidel a la llarga tradició de lluites fratricides, de conflictes entre els aficionats que confien més en qui gestiona els diners de la caixa i els que s’estimen més qui marca els gols a la gespa. Kubala va marxar a l’Espanyol, Cruyff es va barallar amb Núñez. Samitier va fitxar pel Reial Madrid i Guardiola va descobrir com podia ser de maquiavèl·lica una directiva quan ja no et volia. I si Messi marxa del club, és per Bartomeu i la seva nefasta gestió. Alguns directius ho han fet malament en un context de crisi. Ell ho ha fet malament quan més diners tenia el club, que ja és greu. Tots els grans jugadors de la història, de fet, s’han barallat amb els seus presidents. Però com que Messi no ha caminat pel costat salvatge de la vida, com sí que ho va fer Maradona, ens ha sorprès que no pugui acabar bé, la seva història amb el Barça. Ens havíem pensat que la seva seria una història perfecta, de principi a fi. Quina ingenuïtat, la de tots. Jo, el primer.

I serà ara, que el seu futur és un afer personal amb la directiva, que molts s’encarregaran de fer que coneguem bé els detalls de com era Messi. Revelaran coses i molts descobriran que no era perfecte i gaudiran passejant pel fang la imatge de qui van idolatrar. Perquè quan coneixes la vida privada dels teus ídols, et poden decebre. Ja siguin els Rolling Stones, Stanley Kubrick, Michael Jordan o Pablo Picasso. Seria un bon moment per recordar que els hem estimat per allò que ens han donat amb les seves obres. No per allò que fan amb les seves vides. I ens hauríem de preguntar si el millor futbolista del món, amb tots els defectes que tenen els genis, no mereixia una directiva que estigués a l’altura. Però els últims anys de Messi han coincidit amb la junta que ha portat el club als jutjats, que ha actuat de manera fosca a les xarxes i que no sap gastar diners. És ara quan ens hem de preguntar com recordarem la gent. ¿A Messi el recordarem pels 17 anys del millor futbol o pel burofax? I Bartomeu? ¿El recordarem pel triplet del 2015 o potser per les sentències judicials, les accions de responsabilitat, el Barçagate, les dimissions i la possible sortida d’un Messi que ja no el volia ni veure?