26/12/2020

El rei i les pèrdues d’orina

2 min

La buidor del missatge institucional del rei Felip VI és el retrat perfecte de la monarquia que Espanya ha de sostenir: una verborrea altiva que no demostra cap mena de proximitat amb els ciutadans. Un simple aparador nadalenc per exhibir-se. La televisió actua com a pedestal, i allà s’hi col·loca el personatge, en el seu tron mediàtic, per recordar al país la seva autoritat. La realització ens recordava fins a quin punt la institució s’ha convertit en pura artificialitat: els canvis de càmera provocaven uns moviments de cap del rei que semblava que mirés un partit de ping-pong. Són recursos passats de moda per proporcionar sense èxit agilitat a un discurs tan encarcarat com el monarca. Mentre el rei parla, el realitzador fa que el pla es vagi tancant per donar intensitat emocional a un text mort. El moment en què més es va aproximar al rostre del monarca va ser quan feia referència a la importància de complir amb els principis ètics, al·ludint molt indirectament a la conducta del seu pare. Uns subterfugis que delaten, també, la manca de transparència i el poc esperit de renovació de Felip VI. El discurs continua sent tan caduc com els de l’emèrit. A La 1 de TVE, el primer anunci després del discurs va ser el d’unes compreses per protegir “amb discreció” de les pèrdues d’orina. Una al·legoria perfecta per resumir el que suposa aquesta monarquia.

‘El gran guateque’. A continuació La 1 va emetre el tradicional Telepasión, enguany encara més festiu perquè se celebrava el trentè aniversari del programa. Comedieta xarona encapçalada per Florentino Fernández, Alaska i la Terremoto de Alcorcón amb la col·laboració dels presentadors de la cadena i actuacions musicals. Per si no n’hi havia prou amb la pandèmia, El gran guateque i els duets de Raphael després van ser els espectacles perfectes per convertir aquestes festes de Nadal en un esdeveniment encara més decadent.

El cabaret cultural de TV3. La televisió pública va optar per un format molt més pretensiós i intel·lectual. Nit de nits va ser una mena de conte de Nadal amb efluvis de Charles Dickens i Tim Burton i amb influències televisives més nostrades de Planeta imaginari. El director Lluís Danés, el mag que converteix en boniques les emissions de més baix pressupost, va plantejar un cabaret cultural d’actuacions musicals amb el fil conductor de l’actor Josep Maria Pou interpretant l’arcàngel Camael, aquell que té la missió d’ajudar i donar força a les persones que se senten soles i mancades d’amor. Una mena de monstre bondadós amb la veu de l’estimat Mic l’acompanyava en aquest camí de fantasia, llumetes i molta boira. Molt bonic, tot i que el programa més que distreure’t desprenia una nostàlgia i una aflicció que et posava encara més trist.