30/08/2020

Resistències

3 min
Resistències

ESPERANÇA. Tercer diumenge de manifestacions als carrers de Minsk demanant el final d’Aleksandr Lukaixenko. Com diu Svetlana Tikhanóvskaia, candidata a les eleccions del 9 d’agost, convertida en la principal opositora a l’últim dictador d’Europa, “a Bielorússia, la por ha canviat de bàndol”. La contestació ha arrelat; les ganes de dir prou a una opressió que es perpetua des del 1994, alimentada i reforçada des del Kremlin. Les principals indústries del país s’han declarat en vaga; s’han organitzat “marxes per la llibertat” en desenes de ciutats i cadenes humanes de dones per denunciar el frau electoral; als vespres, a les cases, s’encenen espelmes i llums de vigília per fer-se presents els uns davant els altres, com un recordatori que la seva capacitat de resistència continua en alerta. Protesten pacíficament contra un règim repressiu que encarcera i tortura a les presons, que envia l’exèrcit a la frontera amb Polònia per estirar el recurs de la conxorxa exterior, que assetja la premsa i talla internet.

El coratge és avui als carrers bielorussos com durant molt de temps ho ha estat als carrers de Hong Kong. Ens esperancem amb una nova voluntat pacífica de canvi apareguda per sorpresa de molts -fins i tot del mateix règim-, amb una nova demostració de resistència, de la força de l’espai públic. Un nou desafiament a un poder autoritari. Però el canvi és lent, incert, i el poder sempre s’hi torna.

REPRESSIÓ. Fa només un any miràvem a Hong Kong. Des d’aquell 9 de juny del 2019, en què un milió de persones van omplir el centre de la ciutat per defensar uns drets democràtics cada cop més amenaçats, a aquest estiu de repressió implacable, hi ha un abisme. Només aquest mes d’agost, la policia ha detingut diputats de l’oposició, activistes i líders emblemàtiques del moviment per la democràcia, com Agnes Chow; el magnat dels mitjans de comunicació Jimmy Lai, conegut per les seves posicions crítiques amb Pequín; els seus dos fills, i alguns altres directius del seu grup mediàtic.

Des de l’entrada en vigor, a finals de juny, de la nova legislació que castiga els delictes de “secessió” i “subversió del poder estatal” amb penes que poden arribar fins a la cadena perpètua, s’han fet centenars de detencions. Ni llibertat d’expressió, ni llibertat de premsa. Condemnes polítiques de mig món i sancions econòmiques europees o nord-americanes no han aturat el pes repressiu del règim xinès.

El discurs oficial hongkonguès connecta directament amb el de Donald Trump: els activistes són terroristes; la protesta és el caos; i la llei està per doblegar-la i instaurar un ordre determinat.

JUSTÍCIA. A poc més de 60 dies per a les eleccions presidencials, Trump ja juga en el terreny que li és més propici: arengant contra l’anarquia que amenaça “l’estil de vida americà”, i no pas havent d’engegar el ventilador de les suposades responsabilitats en la mala gestió del covid-19. Instal·lat en un món binari sense matisos. Deslegitimant, per avançat, qualsevol possibilitat de resultat advers a les urnes.

A la ciutat de Kenosha s’hi viu, una vegada més, el xoc entre el discurs de llei i ordre i les exigències de justícia social i racial. La protesta pacífica i l’explosió d’una minoria violenta. La ràbia davant les evidències del risc de morir desarmat o ofegat, víctima de la violència i el racisme policial. Tornen les llargues marxes civils a Washington en l’onada de protestes més gran des de l’assassinat de Martin Luther King. Ara és a Kenosha. Abans, a Minneapolis o Louisville.

La impugnació dels abusos de poder continua viva de manera global. És una lluita lenta i asimètrica, amb involucions. Però cada protesta és també un trencament de les barreres de la por.