Retorn decebedor de 'The Newsroom'

Canal+ ha estrenat la segona temporada de la sèrie d'Aaron Sorkin l'endemà que ho fessin als Estats Units. Els que vam quedar atrapats amb els conflictes de redacció de Will McAvoy i amb les relacions entre periodisme i poder estàvem àvids de continuar la trama de The Newsroom . Just començar, ja vam tenir la primera decepció: han canviat la careta inicial. Li han donat un aire més modern i trepidant. Hem perdut aquella arrencada de crèdits que apel·lava a la història de la televisió i els informatius amb certa melancolia. Pel que fa al relat, però, Sorkin s'ha atrevit a començar la història amb un recurs prou interessant: un flashback . La gràcia serà descobrir què ens porta al punt de partida inicial. Ens deixen intuir un seguit de daltabaixos emocionals, com per exemple evidenciar un canvi radical en l'exbecària Maggie que ens despertarà preocupacions. Potser en un intent (fallit) de carregar les tintes del primer episodi de la temporada, vam tenir la sensació que els personatges s'havien caricaturitzat. Sorkin ja havia pecat en la temporada anterior de certa tendència a confondre periodistes amb herois. Passa especialment amb la MacKenzie, a qui tot i les seves puntuals debilitats sentimentals han convertit en una màquina ultraperfecta. La MacKenzie domina a un nivell insòlit fins i tot els aspectes elèctrics d'un control de televisió. L'escena impossible en què amb només trenta segons decideix canviar una sola frase d'una crònica gravada de l'informatiu i filtra la veu del periodista en directe, que entra per telèfon des de casa i mentre juga amb la canalla, i on sorprenentment ni es nota el canvi d'àudio, ni afecta la qualitat del vídeo i on tot quadra a la perfecció és periodisme-ficció. La MacKenzie, davant d'una apagada elèctrica és la primera a reaccionar i a donar ordres de com resoldre-ho.

Sorkin, però, sap fer interessants els arguments d'actualitat política i esprémer les dualitats entre premsa i poder. Intentant compensar les crítiques que el titllaven de carregar excessivament cap a l'esquerra, hi ha introduït l'Ocupa Wall Street, l'equivalent aquí al moviment 15-M. Ho ha fet ridiculitzant un punt l'esperit ultrademocràtic i menystenint la seva capacitat de convocatòria. Les trames sentimentals intenten tapar els forats de certs buits de tensió argumental. Per tant, de cara als propers episodis, esperem que Sorkin recuperi el punch argumental, perquè això que els personatges parlin com metralletes només s'aguanta quan la trama és molt contundent.