Retorn a l'Edat Mitjana
Ensuperbit pels aplaudiments dels que mengen calent cada dia pel fet de formar part del seu partit, Mariano Rajoy va tancar l'apoteosi pepera de Valladolid advertint que no estava disposat a consentir que Catalunya tornés "a l'Edat Mitjana", a causa de la consulta sobiranista. Es va descuidar de dir que, sota el seu govern, Catalunya només recula fins als anys cinquanta del segle XX, quan governava Franco i tot anava estupendament. Si hem de triar entre feudalisme i franquisme, és obvi que no hi ha color.
El totum revolutum del PP a Valladolid ha donat peu a moltes escenes dignes dels Caprichos de Goya. Entre elles, la del tàndem format pel ministre Wert i el president de les Balears, José Ramón Bauzá, que es van trobar per dissertar plegats sobre educació. És com si haguessin reunit Jaume Matas i Iñaki Urdangarin perquè parlessin de la correcta administració del diner públic. O com si s'ajuntessin Maradona i Charlie Sheen per debatre sobre la legalització de les drogues. Tot i així, hi havia un públic devot, captiu i desarmat davant dels dos prohoms, un públic que va victorejar cadascuna de les autolloances que els dos dirigents van desgranar per a més glòria de la Lomce i el TIL, dues mesures legislatives que els seus responsables no comprenen com és que ningú les vol, si només persegueixen que tothom tingui el mateix nivell d'anglès que el líder Mariano Rajoy. Sembla que Don Mariano va arribar a pronunciar correctament, fa uns dies, la frase Hello, I am Mary Wilson, I am twenty-four years old, sense que calgués que els equips mèdics de la Moncloa haguessin d'acudir en el seu ajut.
La Lomce i el TIL, per posar només dos exemples, són dos decrets que han estat aprovats abusant de la majoria parlamentària del PP a Madrid i a Palma, però que tenen els dies comptats: tan aviat com el PP deixi de governar, l'oposició ja ha anunciat que es conjurarà per derogar-los. Succeeix el mateix amb la major part de l'obra de govern del PP: ningú la vol, i només s'aguanta en la mesura que aquest partit manté l'hegemonia dins la política espanyola. Però les hegemonies, en democràcia, tard o d'hora s'acaben. Quan això succeeixi, descobrirem amb estupor que l'únic que haurà passat és que haurem perdut estúpidament un munt de temps i d'energies.
Per al PP i la seva mirada de les coses, sempre a curt termini, ara es tracta d'aguantar el tipus fins a les eleccions europees del mes de maig. Ho tenen bé, perquè pràcticament no han de patir cap mena d'oposició: el PSOE està cada dia més desballestat i més desconnectat del món en què viu, i els altres partits, massa petits pel que fa a la seva representació al Congrés, no poden ni tan sols aspirar a fer-li ombra. Molt bé. Però farien bé Mariano Rajoy (que diuen que és prudent, tot i que només és un trist arribista) i el seu cercle de col·laboradors més pròxims d'adonar-se que, a força de tibar la corda, corren un perill seriós de quedar-se'n només un extrem dins les mans. Aleshores, que facin convencions per felicitar-se entre ells.
