Ronald, hem de parlar

Aviat farà un any de la destitució d’Ernesto Valverde. Un dilluns 13 de gener, després de l’intent frustrat de Bartomeu de forçar que dimitís per estalviar-se uns calerons (ja estàvem així), el Barça es desempallegava de l’entrenador dels desastres d’Anfield i Roma, amb dues lligues al sarró i amb l’equip líder. Líder, sí, sí. ¿Us enrecordeu del que era ser a dalt de tot de la classificació? L’Ernesto fa onze mesos que acarona un gatet i al de la broma de les vaques val més ni anomenar-lo –cada cop que dius el seu nom cau un trosset de formigó del Camp Nou–. Donada la situació, el més normal seria que ara Ronald Koeman fos discutit i estigués tremolós a la corda fluixa. Però, per no tenir, el Barça no té ni president.

Siguem sincers, Ronald. En un club institucionalment desfet, econòmicament destruït i esportivament desconegut, tu ets el més petit dels problemes. Has estat extremadament valent venint a aquesta cova pantanosa, has escollit fer espeleologia en comptes de quedar-te instal·lat en la comoditat de la selecció. Aquí el pa de cada dia és esquivar ratpenats i esculls de tota mena, avançant a les palpentes, sense brúixola. I ho estàs fent des del minut 1 sense els fitxatges que volies, amb Messi tip de tot, cinquanta mitja-puntes que es destorben i lesions a cada cantonada. Vas aconseguir reanimar un mort massacrat a Lisboa. Quatre mesos després, ara el zombi és a l’UCI.

Ronald, a la cova no només hi ha foscor i desesperació. Fixa’t en la llum futbolística que Riqui Puig és capaç de desprendre en 20 minuts. Criteri, ritme, bones passades, ordre i sentit comú a partir de la pilota. El que vindria a ser un migcampista del Barça de tota la vida, vaja. Continuar sense tenir-lo en compte per sistema seria una irresponsabilitat suïcida: el necessites a l’onze. Aparca la tossuderia i analitza les claus del jeroglífic. Tens solucions inexplorades: utilitza-les. Transgredeix. Arrisca’t. El 4-2-3-1 no ha de ser inqüestionable. Para bé l’orella. El vent s’esmuny per les escletxes de les roques i entre sospirs fantasmagòrics se sent: “Quatre-tres-treeees, quatre-tres-treeees!”

Ronald, mira’t al mirall. L’autocrítica funciona i rectificar és de savis. Apuntar a l’actitud dels futbolistes, als horaris, al calendari, als àrbitres, al VAR i al soroll que pugui fer Tusquets, per molta raó que tinguis en tot, no t’ajudarà gens. Demostrar que aquest calvari dolorós i sense fre que viu el Barça no és l’apocalipsi i que hi ha un futur per construir, encara és a les teves mans.