‘13, Rue del Percebe’, carta a Toni Clapés
És com si ara, de cop, se’t reconeguessin tots els mèrits periodístics acumulats. Tu ets el mateix i el que ha canviat és la mirada dels altres. Et donen el Premi Nacional de comunicació, els ulls es giren admirats cap a tu i la professió proclama que ja ets part de la història de la ràdio.
La nostra feina és una cursa de fons. No importa sortir primer; el que importa és no deixar de pedalar mai. No sé si t’has posat nerviós (potser alguna vegada, sí) quan has vist que t’avançaven altres col·legues que tenies a prop teu. Ara, després de trenta anys de carrera, vius un moment especialment dolç. T’han arribat de forma merescuda els elogis i els reconeixements, i t’has adonat com algun d’aquells companys que semblava que anaven tan ràpids, amb les presses s’han quedat pel camí.
El teu és el triomf d’un equip. Primer a les tardes de Catalunya Ràdio i, ara, a RAC1, has reproduït l’ambient d’aquelles escales de veïns d’abans. Una mena de 13, Rue del Percebe, amb personatges d’una altra època, com el senyor Marcel·lí o en Vicenç Martí, que ens són familiars i que converteixen el programa en una llarga i agradable sobretaula, on es parla de tot -d’economia, de política, de futbol, de tele, del que sigui es parla-, però sense pretensions ni mandangues, sense voler aparentar que tu saps moltes coses i que cada tarda t’enfiles a dalt d’un púlpit i ens les expliques als oients, que, pobrets, no donem per més.
Com a president de la comunitat de veïns del Versió RAC1, tu mateix ja ets un personatge de còmic, que connecta perfectament amb l’ADN rondinaire del català. Tots tenim un petit Clapés a dins. L’home descregut que es passa el dia remugant, que no s’acaba de refiar de ningú i que, per regla general, no li està mai res bé. Si això destil·lés amargor, no t’escoltaria tanta gent. El que hi ha és un pessimisme lúdic, molt en sintonia amb una època i uns ciutadans que volem qüestionar-nos les coses, però que per sobre de tot el que volem és divertir-nos.
La ràdio ens desperta cada matí amb un to i unes opinions que sembla com si el món s’hagués d’acabar aquell mateix dia. Llavors, vas a treballar, passen les hores, arriba la tarda i veus que les previsions apocalíptiques no s’han acomplert, que la vida continua i que, per sort, seran les quatre i tornarem a sentir la teva veu, la d’un descregut que no es creu ni a ell mateix.
P.D.
T’imagino llegint aquesta carta i desant-la a la capsa d’elogis rebuts en les últimes setmanes. Tot plegat, amb una certa desconfiança. “Què els agafa, ara?”, deus pensar. O com deia la meva iaia: “Em fan festes i no me’n solen fer, o m’han de fotre o m’han de menester”.
