Sacsejar la trista impotència
BarcelonaDurant més de set hores de cinc partits anteriors, el Barça havia sigut incapaç de derrotar l’Atlètic de Madrid. Amb el pla habitual, la pilota no circulava mai prou ràpida ni transitava pels camins lògics per esquerdar l’ordenada i solidària defensa matalassera. No hi havia lloc i el joc avançava al ritme i als espais que volia Simeone. No van funcionar les fórmules de quatre migcampistes, el recurs de Neymar a banda i banda, ni l’invent desesperat de situar Messi fora de la gàbia central. Potser per això Martino va sentir que calia sacsejar el partit, com en els esprints finals, els únics que havien insinuat una opció de trencar la mala ratxa. El tècnic va creure que el camí no era la pissarra, no era corregir detalls de la fórmula. Era explotar-la. Obrir la caixa dels trons i veure què passava.
El que va passar va ser trist. Va ser dolorós. L’aposta era recórrer a extrems paparra (Pedro i Alexis) per igualar la intensitat del rival i als dos migcampistes més profunds (Iniesta i Cesc) per enganxar-se a l’àrea. A més, el Barça va tenir Alves desbocat per la dreta i Adriano equilibrant per l’esquerra; Piqué en mode revolució, en mode remuntada; Busquets (Song, després) i Mascherano atents, sempre atents, Pinto parant entre patiments, i Messi apuntalant-ho tot, afamat, satisfet, de cop. Només algun atac va semblar passar pels manuals coneguts. Va ser un miratge. La resta van ser cops del Barça, als quals responia l’Atlètic, fins i tot malgrat haver de superar dues lesions i dos canvis en vint minuts. El Barça va colpejar amb orgull, va acceptar l’anada i tornada, va refusar amb desig, amb ràbia. Va fer faltes. Va competir. Va voler la Lliga per la via que fos. Ja no són temps de lírica, de missatge, del com. Ahir ja no era la tarda de mirar-se al mirall. Era la tarda d’omplir la vitrina.
Però ni tan sols amb el vestit més pràctic, el més agònic, el Barça va amagar les misèries. L’equip va atacar sense més idees que les centrades d’Alves per la dreta. Sense ritme ni continuïtat. Amb orgull però sense aire ni fe. L’Atlètic va ser sempre una paret contra la qual el Barça només va poder estimbar-se. Perquè sabien que no podien tirar-la a terra. No podrien. Ja no. L’ovació del Camp Nou va confirmar que tothom ho sabia. Des de feia dies.
