12/10/2020

Sobre l’excentricitat mediàtica

3 min
EFE

Darrerament s’han sentit veus d’indignació pel fet que alguns mitjans de comunicació d’aquí dediquen més temps i llocs rellevants a fets de fora del propi espai català de comunicació que hom considera secundaris que no pas als que hi pertanyen de manera més directa i que per això serien més rellevants. Dos casos de la setmana passada: l’absolució de Tamara Carrasco –amb tractaments diferenciats quan va ser detinguda allà i absolta aquí– o la indiferència davant la roda de premsa dels darrers tres presidents de la Generalitat a Perpinyà comparada amb la crònica de l’enèsima picabaralla entre governs a Madrid pel covid-19. Es tracta d’un vell debat sobre el grau de dependència comunicativa tant en relació a biaixos ideològics o polítics com, en aquest cas, de caràcter nacional.

Aquesta dependència ateny totes les rutines comunicatives, com ara el recurs a analistes de fora del propi territori de referència del mitjà però que, significativament, mai no traspassen les fronteres de l’estat del qual s’és mentalment captiu. Posem l’exemple del covid-19: quants dirigents polítics o epidemiòlegs experts francesos, anglesos, escocesos o suecs s’han pogut sentir en relació a tots els espanyols que han estat convidats als nostres mitjans? Un fet extensiu tant a la informació com a l’opinió i, esclar, a l’entreteniment i l’humor. I és que la comunicació sí que hi entén de territoris, i en consolida i en desfà i tot. No tan sols perquè els mitjans tenen un abast territorial de difusió que defineix un nosaltres i un aquí, sinó perquè ells mateixos, per exclusió, n’indiquen els límits o els desdibuixen.

Hi ha diverses maneres d’observar fins on arriba la capacitat de l’Estat de colonitzar els seus territoris. Són processos complexos poc transparents que es mouen en un pla no conscient i que no sempre són producte d’una acció calculada sinó resultat de la mateixa dominació objectiva de la colònia per part de la seva metròpoli. Podríem parlar dels mecanismes de la violència simbòlica, tan ben estudiats per Pierre Bourdieu, com també, en el cas concret de la comunicació, de l’anomenada agenda setting, amb què Maxwell McCombs va mostrar la capacitat dels mitjans per fabricar opinió pública decidint què és rellevant i què secundari, és a dir, influint no tant sobre com s’ha de pensar com sobre en què s’ha de pensar.

Per als catalans, en particular, la dimensió sociolingüística de la dominació colonial és fonamental, tant per la forta pressió lingüicida d’un Estat al·lèrgic a la diversitat, com per la capacitat històrica de resistir-s'hi. També és determinant l’estructura territorial dels poders polítics, econòmics o culturals i acadèmics. Què dona més recursos públics a un partit polític català: dotze diputats al Parlament de Catalunya o dos al Congrés de Diputats? ¿I cal recordar les raons de la deslocalització d’empreses a la capital de l’Estat per ser més a prop d’on es prenen les grans decisions? ¿O quines no han de ser les eleccions temàtiques i la llengua de recerca d’un professor universitari quan inicia la seva carrera i sap que els seus mèrits seran jutjats per un tribunal amb catedràtics espanyols, amb moltes probabilitats que tant siguin grans científics com indiscutibles patriotes? I més: a quin sou pot aspirar un comunicador en un mitjà català i en un d’espanyol?

Tot plegat explica la dinàmica de descentrament espacial en què es trasllada l’eix de referència fora del seu propi centre i, com en mecànica, produeix un moviment excèntric, oscil·lant i irreversible. La pregunta és si l’actual clima de repressió en què vivim des de l’aplicació de l’article 155 ha accentuat dramàticament aquesta excentricitat que ja era implícita en el mateix autonomisme. Una excentricitat que, qui sap si amb efectes transitoris o definitius, crea un pseudoentorn –com diria Walter Lippmann–, altament espanyolitzat i espanyolitzador. Es pot investigar, però d’entrada la hipòtesi és que sí.