08/09/2020

Alguns miserables

2 min

Els governs del PP amb Mariano Rajoy es poden recordar per haver tirat endavant una reforma laboral i una altra d'educativa, que van esfondrar la cohesió social a Espanya: rics més rics i pobres més pobres, en efecte. I, a més, pobres més desassistits, més incultes i més poc i mal educats. La reforma laboral instaurava la precarietat com a norma, i es justificava com a part de les polítiques d'austeritat que venien dictades des de Brussel·les. Dictats que es van acomplir sota la tutela dels anomenats homes de negre, perquè les altes instàncies europees no consideraven que Rajoy i els seus executius fossin de fiar.

No ho eren. La pràctica de la corrupció durant els mandats de Rajoy (i, abans, d'Aznar) va assolir nivells que es van arribar a equiparar al 8% del PIB de l'estat espanyol i que causaven estupor dins la comunitat internacional: que aquestes altes instàncies europees no en diguessin res, o ben poc, no vol dir que no s'adonessin de la perillositat d'un partit que anava a negociar el rescat financer d'Espanya com si encara fessin un favor a la Unió Europea, i damunt del qual flotaven uns nigulots negres que es van condensar en la sentència del cas Gürtel. Pocs dies després d'aquella sentència, no va ser difícil adonar-se de la complaença amb què Angela Merkel va rebre la notícia del triomf de la moció de censura de Pedro Sánchez.

Però bé: fins i tot dins la infàmia hi ha nivells, i ara els exministres Jorge Fernández Díaz i María Dolores de Cospedal, i l'expresident Mariano Rajoy, acaben de ser qualificats de “miserables” per un exsecretari d'estat de Seguretat, Francisco Martínez, que lamenta com l'error de la seva vida haver-los estat lleial. Tot plegat forma part de l'anomenat cas Kitchen, d'espionatge al tresorer del PP Luis Bárcenas (espionatge pagat amb diners públics, per no variar), i que està a punt de dur a la inculpació els esmentats Cospedal i Fernández Díaz, juntament amb l'inevitable Villarejo. La llista de sevícies presumptament i no tan presumptament perpetrades per aquests tres personatges no cap en aquest article. La pitjor sens dubte és la responsabilitat directa de Fernández Díaz en la massacre del Tarajal, el 6 de febrer del 2014, en què 15 migrants que intentaven entrar a Espanya en pastera van acabar ofegats dins el mar, sota la pluja de bales de goma de la Guàrdia Civil. Després, tot el recorregut d'aquests personatges dins les anomenades clavegueres de l'Estat és llarg i pestífer.

Ells i Rajoy, que era el cap i el màxim responsable (encara que fingís sempre no saber res) van actuar com van actuar només per un motiu que de cada dia veiem amb més cruesa: la impunitat era total i estava garantida, fessis el que fessis, perquè tot el sistema polític i institucional està dissenyat per cobrir-ne uns i castigar-ne uns altres. Dilluns, a l'obertura de l'any judicial, uns jutges es permetien cridar “Viva el rey” mentre uns altres xiulaven Pablo Iglesias, vicepresident electe i legítim del govern. Fernández Díaz, Cospedal, Rajoy i Villarejo són miserables, sí, però només són alguns miserables.