Bielorússia, comparacions odioses
La Unió Europea reconeix el dret a l'autodeterminació de Bielorússia. Això és interessant perquè, segons els nostres patriotes constitucionals, aquest dret no existeix i és una invenció de l'independentisme. En efecte, Bielorússia és un país independent, però des d'Espanya es negava l'existència del dret d'autodeterminació a tothom: els estats independents, si de cas, tenien sobirania. A la missiva que va enviar als líders europeus per convidar-los a la cimera telemàtica que van celebrar aquest dimecres, el president del Consell Europeu, Charles Michel, afirmava: “El poble de Bielorússia té el dret de determinar el seu propi futur. Per permetre això, la violència s'ha d'aturar i ha de començar un diàleg pacífic i inclusiu”. No sembla que Luikaxenko estigui gens per aquesta tasca, però no per això els màxims dirigents europeus han deixat d'insistir-hi durant els darrers dies. Així, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, s'ha expressat amb contundència contra l'ús de la violència policial contra manifestants pacífics, una situació que curiosament la Unió Europea condemna quan passa a Bielorússia però sobre la qual no es pronuncia oficialment quan es produeix a Barcelona i arreu de Catalunya, com va passar l'1 d'octubre de 2017. És cert que tot indica que, aquell dia, Rajoy degué rebre alguna pressió des d'altes instàncies europees (la famosa “trucada d'Angela Merkel”) que va fer que les càrregues policials cessessin al migdia i ja no tinguessin continuïtat a la tarda i al capvespre. Però també és cert que mai vam sentir el predecessor de Von der Leyen, Jean-Claude Juncker, expressar-se en contra d'aquestes agressions inacceptables, i encara més dins el territori d'un estat membre de la Unió. Ben al contrari, Juncker sempre es va arrenglerar sense fissures al costat del govern de Rajoy i de l'anomenat bloc del 155, i per això la UE va ser convenientment guardonada amb el premi Princesa d'Astúries, de mans d'un Felip VI que acabava de decantar-se a favor de la repressió violenta de la ciutadania.
Però tornem al dret dels bielorussos a determinar el seu propi futur, que no tan sols va sortir a la convocatòria de la cimera, sinó que va ser corroborat a la mateixa cimera i que es troba al fonament de l'argumentació de la Unió per no reconèixer el resultat de les eleccions bielorusses del passat dia 9, ni per tant la continuïtat de Lukaixenko a la presidència, després de 25 anys d'autoritarisme. Abans que algú m'ho digui ja ho dic jo: no tenen res a veure la història ni l'escenari polític de Bielorússia amb el de Catalunya, ni el de Rússia amb Espanya. Però tot i així hi ha comparacions que són oportunes, com quan Pedro Sánchez en persona demana la posada en llibertat dels presos “arbitràriament empresonats” a Bielorússia fent veure que no s'enrecorda dels nou presos polítics del Procés. I sobretot, és oportú subratllar que la Unió Europea reconeix el dret a l'autodeterminació de Bielorússia, perquè, segons la doctrina oficial (i falsa) establerta a Espanya, i repetida mil vegades per Sánchez, per Borrell i per un munt de dirigents socialistes del PSOE i del PSC, així com pel PP i per Ciutadans, el dret a l'autodeterminació no existeix. Com es menja, això?
