Debats a favor de la ultradreta
Si algú va sortir vencedor del debat de RTVE i Atresmedia va ser el líder de Vox, Santiago Abascal, que enmig d'aquella exhibició atroç de mala educació i nul·la capacitat de raonament es va veure naturalitzat com un més. El nivell de les baixeses, les simplificacions, les tergiversacions i les mentides que es van dir allà va ser tan alt que el repertori feixista d'Abascal no hi va desentonar gens. Desentonava si de cas Pablo Iglesias, que es va quedar sol en els seus esforços per expressar-se amb correcció i per mantenir una certa coherència en les seves intervencions, i va ser l'únic també que es va aturar a desmuntar l'argumentació fal·laç del líder de l'extrema dreta, que va arribar a apel·lar a un passat imaginari com a víctima del terrorisme al País Basc. Tanmateix, Sánchez, Casado i Rivera es van sumir des del començament fins al final en un campi qui pugui on es pot dir qualsevol cosa perquè res no és vertader ni té cap consistència. Era l'empenta definitiva que li faltava a Abascal cap als excel·lents resultats que li auguren les enquestes per a aquest diumenge, en un país on els qualificatius de nazi o totalitari no s'apliquen a un partit com Vox –que passa per ser una dreta una mica rupestre, simpàtica fins i tot pel que té de pintoresca– sinó que es reserven als independentistes i a tots aquells que creuen en els drets civils.
Al debat de TV3 el candidat de Vox al Congrés, Ignacio Garriga, no va tenir un protagonisme tan clar per pura incompetència seva, però no perquè la resta no l'hi posessin igualment fàcil. Ocupats en desqualificar-se entre ells de la manera més barroera possible, els partits diguem-ne convencionals deixen de banda el primer deure que haurien de complir en cites com aquestes: desemmascarar –cadascú des del seu posicionament, però– les mentides de l'extrema dreta de Vox i deixar clar que ningú la considera un interlocutor vàlid. Això, però, és impossible quan dues de les formacions, el PP i Ciutadans, són socis de Vox a Andalusia, Múrcia i Madrid, i quan és més que visible la seva sintonia profunda amb els missatges d'odi que transmet aquest partit. I quan, a més, el PSOE intenta obstinadament la quadratura impossible de fer confluir el centreesquerra amb la dreta extrema del PP i Ciutadans. En el cas del debat a TV3 s'hi han d'afegir les rancúnies exasperades entre ERC, JxCat i la CUP, que naturalment no tan sols deixen espai de maniobra al no-discurs ultradretà, sinó que l'encoratgen i l'alimenten.
Haver vist aquest dos debats obliga al pessimisme. L'únic camí mínimament practicable seria el que oferís un govern d'Espanya amb el PSOE i Unides Podem, preferentment apuntalat per les forces que van fer possible la moció de censura contra Rajoy. Seria un govern dèbil i inestable, però no més dèbil ni més inestable del que ho seria la gran coalició PSOE-PP, la suma del PSOE i Ciutadans o el tripartit d'ultradreta format pel PP, Ciutadans i Vox. Però si no es treballa molt bé per davall i per darrere, les expectatives ofertes pels candidats són senzillament desoladores.
