Carta a Joan Gaspart: Per sempre, etern
Sempre m’ha meravellat la seva capacitat de supervivència. Ha aconseguit resistir a circumstàncies professionals que haurien enterrat moltes altres persones. Dimecres, en una entrevista a TV3, també es va assegurar de no quedar fora de joc en una Catalunya independent.
Una entrevista amb Joan Gaspart és com una visita als Encants. Un retorn al passat, un exercici vintage de retrobar-te amb les cares i les paraules que et van acompanyar durant molts anys de la teva vida. És impossible que no se’ns escapi un somriure quan el veiem assegut davant de Lídia Heredia amb un escut del Barça a la solapa. Quan torna a dir vispresident penses que no pot ser que hi hagi algú que sobrevisqui tant temps a la seva pròpia caricatura. Que continuï menjant-se les síl·labes amb la mateixa facilitat: la seva ciutat és Barsona, putant el seu per tant i quan vol expressar la mateixa idea per segona vegada, diu: torno a petir. Per completar la voracitat sil·làbica, li va faltar afegir que llegia Mundo Portivo i votava Esquerra Publicana.
I en aquesta dialèctica tan incerta i tan seva, va arribar el moment de donar explicacions casolanes a problemes complexos. Voste li va dir a Lídia Heredia que Espanya és el pare i Catalunya és la mare. Que no vol que es barallin, que es tenen que sentar, però que si al final té que triar, vostè es quedarà amb la mare. Hi ha gent que, en un excés d’optimisme, ha interpretat aquestes paraules com la seva conversió a l’independentisme, quan més aviat són l’enèsima mostra de l’habilitat que té per adaptar-se a totes les situacions. Si es conserva l’ statu quo, vostè continuarà a primera línia. I si tot canvia, vostè ja té, des de dimecres, el flotador que li garanteix continuar navegant en posicions destacades.
Ha sigut així des que va haver de sortir del Barça per la porta del darrere. Qualsevol altre hauria replegat posicions després de tot el que es va arribar a dir de vostè. I, en canvi, aquí el tenim: president de Turisme de Barcelona, vicepresident de la CEOE, cònsol de les Seychelles i dirigint una empresa hotelera familiar (que no passa pel seu millor moment). Una opció de vida ben diferent de la que va triar Josep Lluís Núñez: entotsolar-se i anar covant un pòsit d’amargor amb tot el que ha vingut després. Com dirien els responsables lingüístics d’aquest Barça: Gaspart, per sempre etern.
La parella Núñez-Gaspart s’ha convertit amb els anys (i amb l’ajut de Latre i Plaza al Crackòvia ) en un duet còmic insuperable. Ni Tip i Coll, ni Stan Laurel i Oliver Hardy ni Paco Morán i Joan Pera els arriben a l’alçada dels talons. A vegades, fa com cosa sentir nostàlgia de segons què.
P. D.
