05/09/2020

Senders que se separen

2 min

Puigdemont renega del PDECat i s’emporta bona part de la cort. Mas s’hi queda. Dos camins que es van trobar gairebé accidentalment a la investidura del gener del 2016 se separen. Tot projecte es converteix en faula quan no hi ha ni força ni estratègia per dur-lo a port i els seus líders ho saben, però dissimulen. Curiosament, la separació de camins arriba després que Puigdemont reconegués a M’explico que no es donaven les condicions per a la fallida declaració d’independència del 2017. Mas ja l’hi va desaconsellar en el seu moment.

El 2012, Artur Mas va obrir el nacionalisme conservador a la via de la independència, trencant amb la tradició de CDC. Sota el seu mandat es va fer el 9-N, primer simulacre de referèndum. Però Mas no va aconseguir el que buscava: el premi de les majories absolutes per al seu partit. I es va sentir cada cop més atrapat per un Procés que donava ales a ERC. El 2015 va acceptar la candidatura unitària. I l’embolic va venir quan la CUP li va posar la proa i ell va passar la mà a Carles Puigdemont. Una solució aparentment provisional que portaria llarga cua. La figura de Mas es va anar difuminant. La publicació a principis d’aquest any de Cap fred, cor calent va fer sospitar d’un retorn al primer pla, però el confinament ens va deixar amb el dubte. Però a Mas no li ha calgut dir una sola paraula per tornar a les portades. Simplement, no seguir la consigna de fuga massiva del PDECat.

L’independentisme, en fase defensiva, ha perdut l’impuls que feia que navegués junt. La prioritat ja és lluitar per l’hegemonia de partits i persones. Per qui toquen les campanes? Per al·luvió, JxCat havia sumat gent massa diversa per fer camí junts indefinidament. Avui les maniobres -fugues del PDECat, cessament d’Àngels Chacón- són per capitalitzar el lideratge de Puigdemont. Però després vindrà la veritable recomposició d’aquest espai, sempre que s’entengui que per sortir de la ressaca del 2017 l’independentisme ha de baixar dels núvols. En tot cas és inquietant sentir dir a Josep Costa, genuí sacerdot del puigdemontisme, que “és més important deslegitimar l’Estat que guanyar legitimitat pròpia”. Deu ser la confrontació intel·ligent.