El sensacionalisme de Jon Sistiaga
El reporter Jon Sistiaga ha estrenat al canal Cero de Movistar+ un nou espai de reportatges: Tabú. Abordarà temes que incomoden la societat. Sistiaga es va fer famós quan treballava com a corresponsal de guerra a Telecinco. La mort del seu company càmera, José Couso, a Bagdad li va donar molta repercussió.
Sistiaga fa uns anys va fitxar per a Canal+, on els seus reportatges a l’estranger sempre s’han caracteritzat per l’exposició al risc, el sensacionalisme i una necessitat d’acaparar protagonisme i exhibir el seu agosarament.
Tabú es manté en aquesta línia. Els primers reportatges estan centrats en la pederàstia. La factura del programa és molt bonica, gairebé publicitària. Una fotografia molt retocada i forçada de color. Massa esteticista, potser, per transmetre veritat documental. Per variar, l’enfocament periodístic de Jon Sistiaga sobre la pederàstia és groc i morbós. Per sort, la cadena dóna l’opció de veure-ho en versió original (els testimonis del primer capítol parlen en anglès), perquè la doblada que ofereixen per defecte és efectista, impostada i teatral, pròpia dels canals més vulgars i els programes més truculents. Els efectes sonors també potencien un clima escabrós: s’obre una porta d’una església i hi afegeixen una ràfega de fons talment com si entréssim a l’infern.
Sistiaga viatja fins als Estats Units per buscar pederastes. El primer capítol se centra en l’expiació dels seus pecats i no para d’entrevistar-se amb pedòfils fitxats per la justícia. S’instal·la en un barri on viuen pederastes confinats. Per tant, el reportatge és reiteratiu. Funciona per acumulació de narració de delictes, no pas amb un fil argumental sòlid que transmeti una idea més global. La barbaritat és que els pederastes acaben semblant les víctimes: tots asseguren haver-se reformat, se’ls considera malalts, i amb to luctuós Sistiaga posa èmfasi en l’excessiu control que pateixen d’un sistema judicial que els estigmatitza i no els deixa viure.
El guió, narrat pel mateix Sistiaga, utilitza un llenguatge barroc i tremebund: “Villamilagros es una especie de leprosería de espíritus solitarios donde no se esperan visitas. Una cofradía de perdedores que han destrozado sus vidas y seguramente la de sus víctimas ” o “ Pahokee [...] es una tierra negra, manchada, como el alma atormentada de muchos de los personajes que nos han hablado”.
Tot plegat de tabú no té res. Si vol investigar la pederàstia i veure què és tabú de veritat pot quedar-se a Barcelona. Als Estats Units l’espectacle televisiu basat en delinqüents i temes morbosos està a l’ordre del dia. Tabú és sensacionalisme pur i dur. Ho emet Movistar+, un canal de pagament que el disfressa de prestigi i d’una pàtina elitista, però en realitat Tabú és contingut vulgar propi de Telecinco.
