El senyor José Félix Pons

Finals dels anys 80. L'Enric Frigola em fitxa per treballar a Ràdio 4. Bé, és que l'Enric sempre ha estat un inconscient. Allà coincideixo amb José Félix Pons, una de les veus de la meva adolescència i joventut d'oient de ràdio, juntament amb altres com les del mateix Enric o les de Joan Grau, Joan Lluch, José María Pallardó, Jordi Vendrell, Josep Maria Bachs, Jordi Estadella, Miquel Arguimbau, Joan-Albert Argerich, Àngel Casas, Andrés Caparrós... i tots els que em deixo. A Pons només el coneixia d'haver-me'l creuat pels antics estudis de Radio Nacional de España a la sisena planta de passeig de Gràcia, 1, a BCN, que tenien un llarguíssim passadís amb uns immensos finestrals. Quan et deia hola els vidres ressonaven. Un dia em va tocar entrevistar Claudi Biern, un dels primers catalans que va creure's seriosament això de fer pel·lícules de dibuixos animats i l'inventor d'èxits com D'Artacan y los tres mosqueperros , La vuelta al mundo de Willy Fog o David el Gnomo . Era a la meva taula preparant les preguntes (ei, sense Google, ni Wikipedia, i quan les còpies del guió s'obtenien posant paper de calc entre els fulls que picaves a la màquina d'escriure) i, de sobte, va retronar tot. Sí, era ell. Pons en persona. José Félix Pons, el narrador del bàsquet, el doblador, la cara del Polideportivo , el primer a transmetre un partit de futbol en català per televisió. "M'han dit que avui entrevistes el Biern". "Doncs sí. Ara a la una", vaig respondre jo, totalment cagat. "Doncs pregunta-li...", i en dos minuts em va dictar el guió. Un cop en directe, va aparèixer discretament pel control i va asseure's en un racó. Biern el va veure, però va dissimular. Quan vam acabar, va dir-me: "Ara entenc algunes de les preguntes que m'has fet".

Ahir va morir José Félix Pons. I milers de persones que continuen escoltant la ràdio no saben qui era. I per això avui he volgut recordar-lo.