20/11/2020

App covid, millor si és local i cocreada

3 min
Un vagó de metro de Guangzhou, província de Guangdong (Xina) amb tota la gent portant mascareta protectora. Aquest estri s'ha convertit en obligatori al metro i a tots els llocs públics de Guangzhou

Tot i veure’n l’efectivitat en països com la Xina o Corea del Sud, al principi de la pandèmia l’opció d’una app anticovid va néixer coixa a Espanya per culpa d'un seguit d’opinions desfavorables: "Aquí és impossible d’aplicar", "I què, acabarem tots controlats?", "No se la baixaria prou gent". El que ha arribat després és això anomenat Radar-Covid, que malauradament no resol dues qüestions fonamentals: ajudar les autoritats sanitàries en el rastreig i generar entorns segurs.

Per què no ho fa? En part, perquè no és una app obligatòria. Sorprèn que, com a societat plenament connectada, cada dia acceptem cedir l’accés als nostres comptes de Google o Facebook, que contenen molts més detalls de privacitat que el nostre DNI, i que una app com Radar-Covid hagi de deixar molt clar que és anònima per convèncer l’usuari que no li serà perjudicial. I sorprèn encara més que això passi quan del que es tracta és de fer front a una emergència nacional.

Però, sobretot, part del fracàs de l’aplicació es deu al fet que s’ha traslladat la responsabilitat al govern central, desbordat per altres prioritats i inoperant per disputes parlamentàries o decisions judicials. Mentre uns es passen la pilota, ningú entén exactament en què el beneficiaria una app.

Convé que se sàpiga que a la Xina van ser les ciutats les que van desenvolupar les seves aplicacions. Ho van fer en clau de desescalada, juntament amb moltes altres mesures. Primer, confinament total per abaixar la corba. Després, mentre durava el confinament perimetral, control dels moviments a dins la ciutat via app. Això permetia rastrejar en temps real possibles contagis, però sobretot crear entorns segurs. Un aspecte fonamental que a Espanya ningú ha tingut en compte i que, en canvi, podria contribuir a solucionar el problema de la restauració o els equipaments culturals que tanta polseguera ha aixecat.

Una app útil associa l’individu, potencial portador del virus, a un nivell de seguretat que li permetrà accedir a entorns segurs i evitarà que suposi un risc per a la salut aliena. Això pot veure’s en forma dels colors d’un semàfor, com a la Xina, o en forma d’avís. Tant se val. L’important és que l’app serveixi d’alguna cosa més que per informar-te de si el teu Bluetooth ha detectat un positiu a prop o de si has donat negatiu en un test. La restauradora et rep a la porta i passa el seu mòbil pel costat del teu. "Semàfor verd! Passi, sisplau, aquella és la seva taula". O bé: "Disculpi, però si no té l’app avui no el podem servir".

En aquesta segona onada els restauradors o els cinemes, entre d’altres, s’han vist molt perjudicats després d’haver fet un gran esforç en mesures preventives, maltractats pel comportament imprudent d’una minoria o el relaxament de tots en general. De ben segur que serien els principals avaladors d’un sistema com aquest. Ja que aquí ens encaparrem en dir que una app no pot ser obligatòria, l’incentiu per descarregar-se-la seria que, si no la tens, no entres. Val més això que haver d’abaixar la persiana.

A diferència de la Xina continental, on no hi ha problema sobre la cessió de les dades perquè l’estat en té el monopoli, a Taiwan la responsabilitat col·lectiva, el convenciment sobre la utilitat d’una app, va fer que especialistes i comunitats treballessin conjuntament amb les autoritats. L’app anticovid va ser cocreada per hackers i desenvolupadors, amb contribucions de tothom qui tenia algun però en qüestions de privacitat, cosa que li va atorgar legitimitat democràtica des d’un inici. No pel fet de tenir dubtes van deixar de crear-la.

En un cas i en l’altre, per diferents vies, fa mesos que van deixar enrere els pitjors escenaris de l’epidèmia i han recuperat la normalitat. Nosaltres fem tard. Podem intentar-ho o bé podem tornar a confiar-ho tot a l’atzar o a les mesures que amb prou feines aconsegueixen aplanar la corba fins que vingui una altra onada. O omplir-nos d’optimisme i esperar la vacuna. Això sí, que a ningú li estranyi si, quan arriba la vacuna, el nostre restaurant preferit ja no existeix.