14/02/2020

Seria com saltar per sobre d'aquestes cases

2 min
El suec Armand Duplantis va aconseguir un nou rècord de salt amb perxa

Periodista i atleta d'alt nivellVaig saber la notícia que s'havia batut el rècord del món de salt de perxa en pista coberta mentre dinàvem a casa. Vaig repetir la marca en veu alta –6,17 metres– sense ser gaire conscient del que significava realment. La meva parella, que semblava que no reaccionava, tenia la mirada clavada a fora, a l'altra banda del jardí, fins que va deixar anar: "Seria com saltar les cases d’aquí davant". Mare meva!

Aquesta escena quotidiana familiar em va fer adonar que en poques ocasions som conscients de debò què significa un rècord del món. Per una banda, no som conscients de l'abast de la fita perquè ens costa traspassar-la a la realitat i, per una altra, no podem ni imaginar l'esforç que hi ha rere cadascun d'ells.

Deixeu-me que comenci pel segon punt. L'esforç que hi ha al darrere d'un assoliment tan excepcional és incalculable. No es tracta només d'esforç físic i d'hores de dedicació, sinó que també cal sumar-hi esforç mental, emocional, esforç de la parella, de l'entorn més pròxim de l'esportista, de l'esforç de l'entrenador i de tot l'equip tècnic.

També l'esforç per fracassar unes quantes vegades, les que calgui, abans d'aixecar el cap un cop rere l'altre sense desesperar-se i poder tirar endavant. Per assolir una fita d'aquestes característiques, l'esportista s'ha hagut de posar tants cops al límit que no és fàcil de suportar.

Aquella xifra que surt als mitjans i que s'escampa exponencialment per les xarxes socials ve carregada de tantíssimes coses que, n'estic completament segura, som incapaços de valorar-la en termes reals i, fins i tot, ho trobo injust.

Quant al primer punt, aquesta xifra que donem en metres, en quilòmetres o en minuts, segons, dècimes i mil·lèsimes, és molt complicada de comprendre perquè costa posar-hi una realitat paral·lela com la que em va posar la meva parella parlant de saltar les cases del davant. Són gestes a l'abast de poquíssima gent i absolutament inversemblants.

Per aconseguir-les, cal sumar-hi un factor que, ni de bon tros, podem considerar com a sort. Però sí que cal que aquell dia s'alineïn tots els astres: des que la temperatura ambiental sigui l'òptima fins que tot en l'esportista funcioni com un rellotge suís. Segurament, algun altre esportista està físicament i psicològicament preparat per aconseguir aquella marca, però el dia que ho hauria tingut a l'abast va fallar un 1% i se li va escapar de les mans, sense saber-ho.

Els rècords són únics i se'ls ha de donar el valor que els pertoca. Sovint quan en parlem tinc la sensació que els banalitzem i és un greu error.