15/11/2020

Una sèrie que marxa deliciosament de carril

2 min
Una sèrie que marxa deliciosament de carril

Les xifres d’estrenes seriòfiles poden fer vertigen -com puc veure-ho tot?, no tinc temps!- però en realitat molts títols són iteracions més o menys aconseguides de fórmules ja experimentades. La fantasia medieval eròtico-violenta, la comèdia agredolça sobre el pas a la vida adulta, la recreació dels anys 50 o 60 amb colors saturats, una altra sèrie de zombis... Per això quan emergeix una veu nova i pròpia l’espectador abúlic surt del seu ensopiment, s’espolsa els ganxitos del pit i exclama: així sí!

L’última sèrie que m’ha provocat aquesta emoció és How to... with John Wilson. Costa d’exposar amb paraules la màgia que tenen els sis episodis que ha mostrat la HBO, i això ja és una bona carta de presentació: no som en terreny conegut. Cada capítol se centra en un aspecte aparentment trivial i Wilson l’explora amb una barreja d’erudició nerd que acaba resultant molt divertida. La segona entrega, per exemple, es dedica a les bastides. Evidentment, l’impuls inicial davant la perspectiva de passar mitja hora sentint reflexions sobre el sentit, l’estètica i la història de les bastides consisteix a enfilar-se en una i saltar daltabaix. Però el programa resulta deliciós, precisament perquè és totalment prescindible: ningú reclama més continguts sobre bastides, enlloc.

La tècnica d’aquests documentals és la clau de la seva màgia. Consisteixen en una narració una mica erràtica de Wilson. Amb veu vagament tremolosa, explica coses més o menys aleatòries sobre el tema i ho il·lustra amb imatges d’escenes espontànies que ha captat amb la seva càmera, principalment pels carrers de Nova York. Ni el text és hilarant, ni els clips són espectaculars. Però la manera com dialoguen text i imatges converteix el conjunt en una estranya poesia visual del desemparament urbà. Hi ha un relat sobre l’alienació que faria les delícies del desaparegut escriptor David Foster Wallace, per exemple. I la combinació entre un cert amanerament en la manera de filmar i la càrrega de profunditat que hi ha en tot plegat -sí, fins i tot en les bastides- em fan pensar en el to que Wes Anderson imprimeix a molts dels seus films, al mateix temps delicat i terrible.

Però How to... with John Wilson va més enllà del simple exercici d’estil o de la boutade (i això que jo no havia vist ningú retratar Nova York amb tanta atenció pel detall). A poc a poc, i com qui no vol la cosa, Wilson hi va deixant lliscar les seves preocupacions més existencials, i també la seva angoixa social. Una sèrie, doncs, amb càrrega de profunditat, d’aquelles que no estàs segur de si l’autor pretén fer riure o just el contrari.