27/12/2019

La família Aubrey

2 min

El segell Univers, del Grup Enciclopèdia Catalana, ha tingut la bona pensada de publicar en català –amb traducció de Mar Vidal– una novel·la deliciosa, que m’està fent companyia aquestes dies de festa. Es tracta de La família Aubrey, escrita per Rebecca West. Nascuda Cecily Fairfield, aquesta sufragista anglesa va triar el pseudònim d’una heroïna rebel d’Ibsen. Tota una declaració de principis.

Segons s’explica a la solapa de La família Aubrey, West va ser amiga de Virginia Woolf i de Doris Lessing. Aquesta última informació fa que comenci a llegir-la amb la millor de les predisposicions. Com quan em presenten algú i em diuen que és amic o amiga d’algú que estimo: em cau bé d’entrada.

Rebecca West no em decep gens ni mica. La família Aubrey és una novel·la tendra, divertida i ben escrita. Segons he pogut saber, l’autora va inspirar-se clarament en la seva pròpia família per escriure-la. Hi trobem una mare pianista –com la seva– i un pare adorable però molt poc de fiar –com el seu–. Aquest matrimoni singular, amb els seus quatre fills, intenta superar les dificultats i tot ens és narrat des de la mirada innocent però espavilada d’una de les filles, la Rose.

La Rose i la seva bessona, la Mary, comparteixen amb la mare el do per a la música i toquen el piano. La germana gran, la Cordelia, en canvi, no aconsegueix ser una violinista decent. I a casa dels Aubrey això és un defecte terrible: “No heu de ser tan impacients amb la vostra pobra germana. Podia haver estat pitjor, podia haver nascut sorda o cega”, assenyala la mare. Però una de les bessones contesta: “Això no hauria estat pitjor ni tan sols per a ella; no hauria sabut mai quin problema tenia, no més del que sap ara, i hauria anat a una d’aquestes grans residències per a persones sordes i cegues que es veuen des del tren, i allà n’haurien tingut cura persones a qui els agrada ser amables amb els sords i els cecs. Però, en canvi, per a violinistes dolents no hi ha residències especials”. La mare hi reflexiona i conclou: “Llars per a músics dolents, quina idea més terrible. Les llars per a les males contralts serien les pitjors. A la gent li faria por apropar-s’hi, de nit, el so que se n’escaparia seria tan horrible, en particular amb lluna plena!”

Qui no voldria viure –encara que fos només per unes setmanes– amb una família com aquesta?