Sobre insults, torres d'ivori i pells fines

BarcelonaUn dels debats oberts en periodisme és el de l’amplitud de l’espectre que ha de tenir la secció d’opinió d’un mitjà. Se suposa que som tots adults i, per tant, capaços d’enfrontar-nos a arguments i idees que són contràries a la nostra ʺlínia editorialʺ personal i intransferible. Però vivim en una era de polarització i cada cop proliferen més les protestes dels lectors dels mitjans perquè consideren que una determinada opinió no s’hauria hagut de publicar. El resultat és un debat públic empobrit. Ara bé, al costat d’això hi ha també l’actitud perfectament simètrica i també perjudicial: la dels columnistes que consideren que la seva tribuna és una plataforma des de la qual insultar o bé difondre falsedats que la plebs ha d'entomar.

Félix de Azúa evidenciava aquest dimarts la seva pertinença a aquest segon grup. Escrivia una columna planyívola perquè el Defensor del Lector, el diumenge anterior, va gosar recollir les queixes d’una desena de lectors, descontents amb el to de l’escriptor. Val la pena subratllar que el problema no eren les idees d’Azúa, sinó el fet de vexar persones considerades properes per part de part dels lectors del diari, amb un tuf sovint masclista. A mi –que mercès a aquesta columna he sigut insultat amb enginy desigual uns quants cops en lletra impresa– no se m’acudiria queixar-me mai de la vida. I potser alguna de les meves pròpies ironies han estat rebudes com insults, tot i que he intentat no travessar mai la frontera del respecte personal. Ara bé, Azúa vol anar a missa i repicar campanes. Pretén insultar ell des de la seva alta tribuna –admet la ʺfalta de respecteʺ– però que els lectors d’El País callin i acotin el cap davant la seva docta opinió.

En contra del papanatisme, sempre. També dels que aspiren a viure en intocables torres d’ivori en l’era d’internet. Cada pal, que aguanti sa vela.