17/10/2020

Una sola salut

3 min

En aquests temps de pandèmia, sembla més important que mai insistir en un concepte que va sorgir fa més de vint anys en el món de la recerca, la pràctica i les polítiques sanitàries: la noció de One Health, “una sola salut”. És una aproximació a la salut que insisteix en el lligam indestriable entre la salut humana, la dels animals no humans i la del planeta -també anomenada ecosalut -, i que, per tant, impulsa la col·laboració entre especialistes d’aquestes tres àrees (la medicina, la veterinària i les ciències ambientals), però també d’altres camps del saber com les ciències socials, especialment en nous vessants com el de les humanitats ambientals. Sembla una visió molt moderna de la salut, però un article recentment publicat a The Lancet Planetary Health apel·lava a Hipòcrates, Louis Pasteur i Robert Koch com a precedents d’aquest enfocament.

La perspectiva d’una sola salut s’imposa en relació amb les malalties infeccioses que es transmeten entre animals no humans i humans, conegudes com a zoonosis. Se sap que el 60% dels agents patògens humans són zoonòtics i que un 75% de les malalties emergents que afecten les persones provenen dels animals, siguin domèstics o salvatges. Les malalties considerades prioritàries per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) són totes d’aquesta mena. Però les zoonosis són tan velles com la humanitat: hi ha testimonis molt antics de la ràbia (que continua matant unes 60.000 persones cada any) o de la pesta bubònica, que es transmet a través de les puces i les rates. La penicil·lina, descoberta per Alexander Fleming i que es va començar a utilitzar als anys quaranta, va significar un avenç fonamental en la cura de malalties infeccioses, però, com és ben sabut, des de ja fa unes dècades hem desenvolupat una resistència cada cop més gran als antibiòtics, no només causada per la sobremedicació, sinó també pel seu ús massiu en la indústria ramadera: el 80% dels antibiòtics fabricats al món van a parar als animals de granja que després ens mengem.

D’altra banda, els científics adverteixen des de fa temps -i sense que la gran majoria dels governants els hagin escoltat gaire- que el sorgiment de noves malalties contagioses s’està accelerant, a causa dels canvis ecològics com el climàtic, de l’expansió de la població mundial i la consegüent reducció de l’hàbitat animal, de la contaminació ambiental, etc. L’actual pandèmia de covid-19 es pot emmarcar en aquest context. Tot i que l’aproximació “una sola salut” s’ha imposat teòricament, des de fa una dècada, en el si de les agències sanitàries mundials (concretament, en l’anomenat tripartit, format per l’OMS, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura -la FAO- i l’Organització Mundial de Sanitat Animal -l’OIE-), la resposta al covid no s’ha caracteritzat, en general, per una actuació coordinada i interdisciplinària, almenys en el pla de la política.

Més enllà del covid, la resposta que s’ha donat a les crisis sanitàries dels últims anys no ha tingut en compte els fonaments d’aquestes crisis, que es troben en les desigualtats socials, polítiques i ambientals que afecten la població mundial. La noció d’una sola salut tal com s’entén per part d’aquestes agències internacionals ha estat criticada, doncs, perquè no aprofundeix en l’anàlisi d’aquests factors econòmics i socials. Per exemple, el colonialisme i el neocolonialisme -de vegades disfressat d’intencions humanitàries- han tingut molt a veure amb els canvis en el medi ambient i en l’emergència de malalties noves. Alicia Davis i Jo Sharp expliquen, així, que en zones de l’Àfrica com les actuals Tanzània i Kènia es van produir canvis ecològics radicals al privilegiar l’agricultura sobre la ramaderia, en la qual es basava no només l’economia i nutrició del poble autòcton dels massais, sinó també la seva visió del món, que no distingeix de manera tan dràstica com l’occidental entre la tríada que formen els humans, els animals i el medi ambient.

En canvi, la versió institucional d’“una sola salut” segueix jerarquitzant estrictament aquesta salut: primer va la humana, després l’animal i finalment l’ambiental. Això ens pot semblar lògic i humà, però aquesta escala de valor fa també que es privilegiï la salut de certes persones o grups socials per damunt d’altres; això s’ha revelat clarament durant la pandèmia, amb la relegació i fins i tot el menyspreu de la salut i la vida de les persones que viuen en residències o en camps de refugiats, i la incidència ben diferent de la malaltia segons el nivell socioeconòmic dels barris, les ciutats i els països. El recent escàndol per la mort en un hospital d’una dona de les primeres nacions de l’actual Quebec, mal atesa per motius racistes, és una altra mostra del fet que, ara com ara, no hi ha una sola salut sinó moltes.

stats