Solidaritat metropolitana
L’any 1979, pocs mesos després de les primeres eleccions municipals democràtiques, Pasqual Maragall escrivia: “El futur de la Ciutat amb majúscula es juga tant o més fora de la ciutat central [que] dins dels seus estrets límits [...]. Barcelona ciutat és avui gairebé una ficció” ( La Vanguardia, 19-08-1979). Han passat 40 anys des d’aquell estiu carregat d’incerteses i d’esperances. En aquest temps, l’afirmació de qui seria alcalde i president de la Generalitat s’ha confirmat plenament: avui l’esdevenidor de Barcelona és indissociable de la seva condició metropolitana. Un dels àmbits on això resulta més evident és el de les desigualtats socials.
Com en altres ciutats mediterrànies, durant les dues últimes dècades a Barcelona l’increment de les desigualtats socials ha comportant un augment assenyalat de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se sobre l’espai urbà en funció del seu nivell de renda. Els efectes de la segregació es fan notar en múltiples camps de la vida social, des de l’educació fins a la salut i la convivència. A més, constitueixen una barrera afegida a les oportunitats de sectors importants de la població a l’hora de desenvolupar projectes de vida autònoms i satisfactoris. D’aquesta manera, la segregació ha esdevingut no només una expressió de les desigualtats sinó també un mecanisme que tendeix a reproduir-les i ampliar-les.
Doncs bé, una de les principals característiques actuals de la segregació és el seu caràcter metropolità. És a dir, la segregació no contraposa avui només les condicions de vida dels barris d’un municipi, sinó de municipis sencers de l’àmbit metropolità. Així, algunes localitats concentren una part molt important dels barris més desafavorits, mentre que d’altres s’especialitzen en la residència de sectors més benestants. Els estudis mostren que bona part de les àrees més vulnerables s’apleguen en els municipis a banda i banda del Besòs i sobre l’eix de la carretera de Collblanc, mentre que les més benestants corresponen a districtes i municipis que envolten Collserola.
Aquesta geografia metropolitana de la desigualtat comporta la paradoxa que la població amb més necessitats socials tendeix a concentrar-se en les localitats amb més dèficits urbanístics i amb menys capacitats per prestar serveis, mentre que les més ben dotades i amb més capacitat econòmica allotgen la població més benestant. Els efectes d’aquesta situació sobre les polítiques socials i urbanes són prou evidents: mancats dels recursos necessaris, els municipis on es concentren els barris més desafavorits tenen moltes dificultats per endegar polítiques destinades a millorar-hi les condicions de vida.
Entre el 2004 i el 2010, la llei de barris de la Generalitat de Catalunya va intentar donar resposta a aquesta situació transferint recursos als municipis més necessitats. En l’últim mandat, l’Ajuntament de Barcelona, que compta amb grandària i recursos, ha impulsat un Pla de Barris en deu àrees de la ciutat. Totes dues iniciatives han obtingut resultats prou positius, però ni el govern de la Generalitat sembla, ara per ara, disposat a reprendre les convocatòries d’ajuts previstes en la llei de barris, ni l’ajuntament de la capital pot actuar, òbviament, fora dels límits del seu terme.
En aquest estat de coses, ¿no seria convenient impulsar un Pla de Barris d’escala metropolitana? Hauria de destinar-se a intervenir en aquelles localitats i barris on es concentren les necessitats més peremptòries en ocupació, habitatge, educació, equipaments, urbanisme i medi ambient. El pla podria ser impulsat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb el concurs i la col·laboració administrativa i financera de l’Ajuntament de Barcelona i la resta de municipis de l’àrea.
La solidaritat metropolitana és imprescindible per millorar les condicions de vida dels sectors més vulnerables i constitueix, a més, un argument de pes a l’hora de reclamar més atenció de l’Estat i la Generalitat als barris desafavorits. Un Pla de Barris metropolità basat en la cooperació entre els municipis, la transversalitat de les actuacions i la implicació veïnal esdevindria així un instrument útil i una referència a seguir. ¿No seria aquest un projecte necessari i convenient per al mandat municipal i metropolità que ara s’inicia?
