El sud també existeix / El moviment constant
El sud també existeix
Khatia Buniatixvili. Recordeu aquest nom. 28 anys, georgiana. Des dels 10 que volta pel món fent concerts de piano en solitari. La vaig anar a sentir aquest estiu a l’Auditori Pau Casals, a Sant Salvador. Liszt, Ravel, Stravinsky. Passió i tacte en uns dits -aranya virtuosa- que ballaven pel teclat amb sensibilitat i màgia. Una nit d’èxtasi en una de les sales amb millor acústica del país. A l’arribada, el gerent del 34è Festival Internacional m’esperava amb un sobre que em va donar amb la discreció que requereix el gest. No eren les entrades. (Tampoc no hi havia calés.) Quan vaig arribar a casa, enamorat de la Buniatixvili, vaig obrir-lo. Era informació, ben treballada, sobre l’escassa rellevància als mitjans del país sobre els esdeveniments musicals al Penedès. La resta de l’estiu vaig fer un treball de camp. És veritat que, segons com, sembla que només hi hagi música a les comarques de Girona. L’Empordà s’ho menja tot. Els jardins de Peralada i els de Cap Roig tenen un cartell, un prestigi i un patrocinador -La Caixa- que els dóna un gran ressò. La Schubertíada de Vilabertran és un referent i també sonen més els Festivals de Porta Ferrada o el de Torroella de Montgrí que el Festival de Tarragona o el Festival de Música de Cambrils, que ha arribat a les 40 edicions amb l’únic concert d’agost de la Caballé. De l’èxit del Vijazz de Vilafranca ni se’n parla i només han sigut notícia les tres nits de Jordi Savall a Poblet.
“Al Penedès no sortim als mitjans de Barcelona -es lamenta l’alcalde Regull, de Vilafranca- si no fem el tres de deu o no matem algú”. Home… Es pregunten, també, si al Penedès els falta màrqueting? Si només fos al Penedès rai. Els italians han col·locat la pizza a tot el món i nosaltres ens mengem la coca en recapte, alguna nit a l’any, quan anem a casa dels amics, a Riudoms.
El moviment constant
Sigui a l’Empordà o a les comarques del sud de Barcelona, durant els mesos de juliol i agost, Catalunya sembla un dels indrets del món on hi ha més concerts per metre quadrat, també de música clàssica. Les bones dades d’ocupació que llueixen els organitzadors d’aquests festivals diuen molt de la cultura del país i de les aspiracions socials de la seva gent. Totes aquestes xifres demostren, també, que estem envoltats de cultura mentre ens pensem que la vida ens la marca la política. Novament, els mitjans som en bona part responsables de donar més volada a qui destrueix que no pas a qui crea. Quan començàvem a anar amb màniga curta, per exemple, vèiem les imatges de la mutilació del Pi de les Tres Branques de Castellar del Riu. Amb nocturnitat, mala llet i una serra, havien escapçat una branca del símbol dels Països Catalans. Ja a l’agost, i també de nit, al Tarròs va aparèixer decapitada l’estàtua dedicada al president Companys. A cops de mall van trencar-li la cara i el monòlit de marbre que explicava qui havia sigut aquell senyor. De passada, van tallar el pal de l’estelada.
Quina música escolta aquesta gent? Potser, al capdavall, els relaxaria una mica anar al Vendrell, també de nit -si els agrada tant aquesta hora-, i sentir el cello de Julius Berger tocant les suites de Bach. Potser, tan sols, amb una visita a la casa-museu de Pau Casals, s’adonarien que es pot dedicar tota una vida a lluitar per la llibertat en comptes d’instal·lar-se, per gust i ganes, en el mal de ventre perpetu de la intolerància. Com va dir el Mestre, i no era cap metàfora sobre la Constitució i els nostres anhels de llibertat, “la nota escrita és com una camisa de força, mentre que la música, com la mateixa vida, és un moviment constant, una constant espontaneïtat, que ens ha de deslliurar de tots els entrebancs”.
