Temps de superherois
Seria una hipòtesi per verificar, perquè un servidor no és sociòleg, però és innegable que, com més es perllonga la crisi, més prolifera (i es perfecciona) el cinema de superherois. Són pel·lícules que en principi se solen catalogar com a infantils o juvenils, però que els adults també hi disfruten. En general tenen guions i actors com a mínim correctes (de vegades excel·lents), una factura tècnica impressionant, i arguments que gairebé sempre tenen a veure amb històries de superació en situacions límit: el superheroi s’enfronta a un supermalvat, gairebé deu o mil vegades més fort, i en el seu enfrontament habitualment s’hi dirimeix el destí de la humanitat sencera, però sobretot (sobretot) la integritat moral del protagonista.
Així es veu en les últimes revisions cinematogràfiques de mites com Spiderman, Superman, els Venjadors, els X-Men (amb els seus spin-off ), els Quatre Fantàstics, Batman, Superman, Hulk o els Watchmen, que en el còmic original ja proposaven una revisió del gènere superheroic passada per Dostoievski. Gairebé sempre aquests films presenten versions dels personatges més introspectives i psicològicament complexes del que era tradicional: els superherois s’han tornat més obscurs, més durs i, sobretot, plens de dubtes, seguint el patró del Hamlet shakespearià. Talment els temps que vivim, per altra banda.
El primer còmic de Superman, i superheroi per antonomàsia, gràcies al talent de Jerry Siegel i Joe Schuster, és de l’any 1938, quan encara tothom lamentava els efectes del Crac del 29 i estaven més que iniciats els preparatius de la Segona Guerra Mundial. Hi ha consens entre semiòlegs i crítics diversos que Superman no deixa de ser una resposta en clau de cultura popular a uns anys de crisi profunda, una mena de revisió fantàstica del Superhome formulat per Nietzsche: en qualsevol cas, un arquetip de la voluntat humana, capaç d’aspirar a la usurpació d’una certa idea de la divinitat totpoderosa. De fet, alguns dels herois que han ocupat últimament les pantalles són directament déus o semidéus, provinents de mitologies tradicionals i passats per la mirada del còmic modern: Thor, el déu víking del tro, o el seu parent llunyà Hèrcules (l’equivalent romà del grec Heracles).
Sigui com vulgui, sembla raonable pensar que els humans, com a moridors que som, necessitem (sobretot en temps de difícils) miralls heroics que ens compensin de les nostres poquedats. N’hi ha prou fixant-se en la fira Comic-Con de San Diego per comprovar que el còmic de superherois s’ha convertit en una de les indústries culturals més potents del món, en una combinació entre còmic i cinema cada dia més ben desenvolupada. Això lliga amb la febre del Mundial de futbol, que aboca els esportistes a exercir el paper d’éssers superpoderosos, i que ha acabat envaint també els EUA, la pàtria original dels superherois, on el futbol és anomenat soccer i està obtenint una acceptació fins ara insospitada. Al cap i a la fi, tot plegat tracta de fantasia, evasió, espectacle i diners.
