La teoria de la poma podrida

És lloable la feina que es pren certa premsa per presentar Luis Bárcenas (que cada dia més és com Luis Candelas, material per a una copla ) com una anomalia insospitada dins el sistema polític espanyol. És la teoria de la poma podrida, que ja coneixem de sobres gràcies al cas d'Iñaki Urdangarin, ara en hores baixes fins i tot de popularitat i portades: es tracta de fer veure que, dins un sistema institucional essencialment corrupte, en realitat hi ha un sol element que causa tota la gangrena. A la Corona espanyola, amb el rei Joan Carles al capdavant, no tenen cap culpa dels desvaris del gendre desaprensiu; si de cas, hi ha petits errors (com el de Botswana, com l'evident tírria entre el rei i la seva reial esposa) que es poden corregir amb el temps i una til·la. De la mateixa manera, aquests mateixos mitjans intenten vendre que el culpable dels desgavells financers i dels abusos de poder comesos pel PP en totes les administracions conegudes i imaginables és una única persona: Luis Bárcenas, que pel que es veu era omnipresent com l'Esperit Sant. És d'agrair que aquests mitjans confiïn tant en la nostra intel·ligència.

D'altra banda, és igualment d'agrair la tasca que paral·lelament duen a terme altres mitjans: segons ells, Bárcenas no hauria estat possible sense Mariano Rajoy, i filtren tota mena de llenceria fina de les comunicacions entre els dos pròcers. El nivell d'anàlisi és una mica més afinat: Bárcenas no actuava tot sol, sinó que tenia un valedor. Això sí, un i només un: Mariano Rajoy, el Houdini de la política espanyola. Per gran escapista que pugui arribar a ser, aquests mitjans sagaços l'hi tenen jurada, i arribaran fins al final. No endebades són els campions del periodisme d'investigació. Woodward i Berstein serien com una colla de boy scouts en una acampada de cap de setmana.

Molt bé. No serà en aquesta columna on trobaran aixopluc Bárcenas o Rajoy, que són dues de les plagues d'Egipte que ens ha pertocat d'aguantar en aquest temps d'esfondrament global (però més esfondrament en uns llocs que en d'altres). Ara, hi ha una cosa que és clara, i és que s'ha obert una guerra a l'interior de la dreta espanyola. No sembla que faci falta aclarir, a hores d'ara, que hi ha un sector que vol acabar amb Rajoy per suplantar-lo amb la dreta més extrema amb la qual ell contemporitza, però que es nega a representar obertament. Entra aquí la teoria del retorn d'Aznar, però per persona interposada: Esperanza Aguirre, tal vegada? Tampoc és cap secret que l'altre sector, més o menys marianista, ha entès que el seu líder està més cremat que el caliquenyo d'un iaio i que cal buscar-li un recanvi: Alberto Ruiz Gallardón?

Sigui com vulgui, només hi ha una cosa clara: els corbs graviten entorn de la testa dubitativa de Don Mariano. Aviat el veurem extingir-se políticament, i el més gros és que al cap de poc temps ens costarà recordar-nos-en, d'ell. Serà carn d'hemeroteques. Mentrestant, el cistell continuarà tan sa i impol·lut com sempre.