20/12/2019

La batalla per una Anglaterra europea tot just comença

4 min

"La Història pot dir ai las! / als vençuts però no pot ajudar ni perdonar". Els versos de W.H. Auden sobre la Guerra Civil Espanyola ara són aplicables a nosaltres, els europeus britànics. Hem lluitat per mantenir el nostre país a la Unió Europea i hem perdut. La meitat del Regne Unit que vol marxar de la UE s’ha unit al voltant de Boris Johnson, mentre que la meitat que vol continuar a la UE s’ha dividit contra si mateixa, i ha sucumbit sota un llast electoral anomenat Jeremy Corbyn. Si l’eslògan de tres paraules "Take back control" [recuperem el control], enganyós però eficaç, va guanyar el referèndum del 2016, aquestes eleccions les ha guanyat l’eslògan de tres paraules "Get Brexit done" [enllestim el Brexit], igualment eficaç i enganyós. Encara que els electors sabien, en el fons, que era massa bonic per ser veritat, el seu cor volia que fos així. I siguem sincers: fins i tot els més apassionats partidaris del no teníem algun racó amagat de l’ànima que ens deia d’enllestir el Brexit.

Però ara responc a Auden amb una gran afirmació de Jozef Piłsudski, líder de la lluita per la independència polonesa de principis del segle XX: "Guanyar i adormir-se sobre els llorers, això és la derrota; ser derrotat i no desistir, això és la victòria".

Una de les moltes experiències desagradables que ens espera al Regne Unit durant els pròxims mesos és sentir com Johnson i el seu íntim soci Michael Gove, demagogs llenguallargs que han fet més que ningú per desmembrar aquest país, ara repetiran sense immutar-se el mantra que cal que el país estigui unit. Però la conseqüència més probable del Brexit no és només que el Regne Unit sigui més feble, més pobre i menys influent, sinó que deixi d’existir efectivament com un únic estat. Aquest és l’altre senyal clar d’aquestes eleccions.

Amb l’acord de retirada de la UE pactat per Johnson, Irlanda del Nord ja se situarà en un espai legal i econòmic diferent del d’Anglaterra, Escòcia i Gal·les. Ara Irlanda del Nord, per primera vegada, ha elegit més diputats nacionalistes que diputats unionistes. Tot i que el més probable és que, constitucionalment, continuï formant part del Regne Unit durant un cert temps –ja que una ruptura formal podria fer tornar el vessament de sang a la zona–, en realitat estarà cada vegada més integrada a la resta de l’illa d’Irlanda.

Mentrestant, Escòcia ha votat de manera tan rotunda pel Partit Nacional Escocès (SNP) com Anglaterra pels conservadors, i per un compromís explícit de l’SNP amb un segon referèndum escocès, en què el partit de Nicola Sturgeon reclamarà que Escòcia deixi la unió britànica per tornar a formar part de l’europea. Com a anglès vull que Escòcia es mantingui amb nosaltres, per aprofundir la força, la diversitat i l’obertura del país plurinacional que és el Regne Unit. També hi ha arguments econòmics i prudents prou forts perquè Escòcia continuï amb Anglaterra. Però, si jo fos escocès, probablement votaria a favor de la independència, sabent que en general als països petits els va prou bé a la UE. Si Johnson segueix negant als escocesos el dret a un segon referèndum, aconseguirà decantar-los encara més a favor de la independència.

Aquest resultat ens portaria al segle XVII, abans de la unió amb Escòcia del 1707, i fins i tot alguns dirien que al segle XVI, quan només Anglaterra i Gal·les estaven units sota un mateix sobirà. Aquí hi ha una enorme ironia. El Brexit, alimentat a les altes esferes per la il·lusió de la grandesa postimperial anglesa, és el que probablement acabarà fent caure fins i tot l’imperi anglès original, el més petit, el que abraça aquestes illes. Només quedarà Gal·les per decidir si vol continuar formant-ne part o no.

Tot això trigarà anys a desplegar-se, i el desenllaç definitiu no és inevitable. Potser, al capdavall, els escocesos preferiran quedar-se amb el boig conegut. Però no és massa aviat perquè els liberals, en el sentit més ampli de la paraula, comencem a entaular la batalla d’Anglaterra. El Brexit és en el fons un projecte nacionalista anglès. La bandera de sant Jordi, la llengua, la mística, l’atractiu emocional d’Anglaterra i l’estil anglès han sigut desvirtuats pels nacionalistes i els xenòfobs, per no parlar de racistes com Tommy Robinson, exmilitant del grup ultradretà English Defence League.

Però Anglaterra és molt més gran i millor que això. Fins i tot tota sola, Anglaterra encara seria un país europeu de dimensions considerables, amb punts forts extraordinaris en les indústries creatives, els mitjans de comunicació, les universitats de primera categoria, els serveis financers, la república cosmopolita de la gran àrea metropolitana de Londres, l’esport, les ciències mèdiques i la innovació digital. Té una història excepcional i contínua de deu segles com a nació, amb les seves pròpies lleis i tradicions d’autogovern. També és el país de John Milton, John Lilburne, John Stuart Mill, Charles Dickens i George Orwell: ampli de mires, audaç, tolerant i generós. Malgrat tots els canvis forjats al llarg dels segles, encara podem reconèixer el poble descrit per Milton el 1644: "Una nació ni lenta ni avorrida, sinó d’esperit ràpid, enginyós i penetrant; d’esmolada inventiva, discurs subtil i vigorós, capaç d’elevar-se fins a qualsevol nivell de la capacitat humana". Enriquits i revitalitzats per dècades d’immigració, continuem sent aquesta nació, ja que aquestes característiques són culturals, no pas predeterminades pel naixement. Malauradament, tal com va escriure Orwell el 1941, tornem a ser una família dirigida pels membres menys indicats. Però som tanmateix una família.

La batalla per mantenir el Regne Unit dins la UE està perduda; la batalla per una Anglaterra europea tot just comença. Quan els centenars de milers de partidaris de no marxar de la UE ens manifestàvem pels carrers de Londres, amb els nostres cartells improvisats i les banderes europees, no defensàvem només la pertinença britànica a un conjunt determinat d’institucions europees. També estàvem defensant una certa idea del Regne Unit i, concretament, una certa idea d’Anglaterra: oberta, tolerant, internacionalista, cívica i civilitzada, atenta als fonaments socials de la llibertat individual i no només a la seva crua expressió econòmica. Són valors que compartim amb milions d’altres europeus. En aquest sentit, també advocàvem per una Anglaterra europea. I ho podem continuar fent. En aquesta hora de derrota em sento impel·lit a dir, com Orwell: crec en Anglaterra i crec que ens en sortirem.

Traducció: Marc Rubió Rodon