21/12/2019

Toca pressionar en camp contrari

3 min
Toca pressionar  en camp contrari

EUROPA. Ha estat una setmana horribilis de la justícia espanyola, és a dir, de l’Espanya oficial, on per bé i per mal tot està estretament lligat. Per això la premsa espanyola, en lloc d’analitzar la sentència de Luxemburg des d’un punt de vista tècnic, prefereix parlar d’afronts i infàmies, i ressuscita certa autarquia del pensament. A Catalunya, tan necessitada de victòries, la immunitat de Junqueras i l’escó recuperat per Puigdemont i Comín han provocat una eufòria segurament excessiva, però no és dolent sobreactuar una mica quan s’està enmig d’un procés negociador tan important com el que mantenen ERC i PSOE -i en el futur, tant de bo, la Moncloa i la Generalitat-. El millor de tot plegat és que s’obre el camí a noves reconvencions europees contra la barroeria dels jutges espanyols, i això farà que tinguem els togats amb l’ai al cor durant els pròxims mesos o anys. També és un argument per als que, dins i fora del PSOE, creuen que és inevitable el retorn del conflicte català a la política.

CARTES. Polititzar el conflicte pot millorar les perspectives de llibertat de presos i exiliats, però no vol dir que ens acostem a un desenllaç feliç. Reitero, com ho feia fa uns dies Xavier Roig, que de cara a una negociació bilateral cal preparar dues cartes als Reis diferents, una per al curt termini i una altra, més ambiciosa, que forçosament ha de tenir un calendari més flexible. En la primera carta hi poden figurar demandes constitucionals que a) millorin la vida de la gent i b) satisfacin les ànsies de reconeixement simbòlic de la nació. En el primer bloc s’hi poden situar velles i gairebé unànimes reivindicacions com la gestió de ports i aeroports, un calendari verificable d’inversions oblidades i una millora fiscal. En el segon s’hi podria inserir una demanda que no costa diners i que també compta amb un ampli suport a Catalunya: la possibilitat de tenir equips nacionals per a competicions esportives oficials. No cal reiterar com és de difícil plantejar això en l’Espanya actual. Però aquesta dificultat limita amb la urgència de Pedro Sánchez per ser investit, la necessitat de comprar temps i estabilitat, i la por a una forta erosió si Europa continua posat en evidència els tribunals espanyols.

CEO. La segona carta als Reis hauria de plantejar, al llarg d’aquesta legislatura, la qüestió de fons: la necessitat d’un nou estatus polític català emparat per una majoria sòlida, i referendat per la població. Quin nivell de sobirania implicaria aquest nou estatus? Doncs dependrà de les majories existents al Parlament de Catalunya. En aquest sentit, la recent enquesta del CEO mou a l’optimisme: el vot independentista supera per primer cop la barrera del 50%, s’acosta als 80 diputats, i l’espanyolisme recalcitrant s’arracona cada cop més en favor d’opcions més propenses al diàleg -PSC i comuns-. És cert, però, que ERC és el partit que capta més vot nou i que no tot aquest vot és independentista. També cal remarcar que el mateix CEO vaticina una victòria del no en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Però el meu parer -els politòlegs ja em corregiran-és que els enquestats tendeixen a confondre el que desitgen amb el que veuen possible. I aquest avantatge del no indica, per damunt de tot, l’escepticisme davant una secessió no acordada. No dubto que un referèndum acordat, amb garanties de compliment no traumàtic, oferiria un resultat diferent. La qüestió central, però, no es troba en la resposta, sinó en la pregunta. I aquesta pregunta pot variar segons quina sigui la força de l’independentisme.