Toni Catany s'ha fos amb la llum

És terrible haver d'escriure sobre Toni Catany per admetre la seva mort, un fet que tardarem a acceptar del tot. Als setanta-un anys, Catany es trobava en la seva plenitud vital i artística (ell hauria somrigut amb ironia davant d'aquesta afirmació, però és certa), i era ben lícit esperar-ne encara moltes alegries i obres mestres. En vista dels personatges sincerament poc recomanables que es passegen pel món amb total despreocupació, el mínim que podem dir és que la mort té una punteria nefasta.

Toni Catany, com no ens hem de cansar de repetir, era considerat per la revista Life un dels 100 millors fotògrafs del món, i els seus nus, paisatges i natures mortes havien recorregut el món despertant l'admiració de tothom. Va rebre reconeixements i guardons pertot arreu, als quals ell, savi, discret, humil i decent com era, concedia ben poca importància. Al contrari: mai va tenir un no per a ningú que li demanés els seus serveis, i recentment va regalar una de les seves peces a la caixa de resistència de l'Assemblea de Docents de les Balears.

En qualsevol cas, Toni Catany va viure sempre concentrat en la seva idea de la realització humana, que no consistia en altra cosa que en una pertinaç, metòdica i apassionada recerca de la bellesa. No per atresorar-la, sinó per captar-la, recollir-la i oferir-la als altres (la generositat era un altre dels trets del caràcter de Toni Catany). Com ell mateix deia: "Ja hi ha prou coses espantoses al món, i a mi no m'interessa retratar el que és espantós. Jo trio la bellesa". Es tractava, doncs, d'una opció conscient i deliberada, suscitada per la convicció que la bellesa, com deia Borges, era freqüent, i que només calia saber veure-la. I que la bellesa té efectes extremament benèfics en la salut del cos i de l'ànima de les persones, i fa que cadascun de nosaltres, i tots en conjunt, siguem millors i que també ho sigui el nostre pas per aquest món.

Tot això, Catany ho aconseguia amb una tècnica elaboradíssima, que havia arribat a conciliar l'ús de les tecnologies més antigues amb les últimes innovacions de la tecnologia digital. Com deia J.V. Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell". Aquest do de síntesi, així com el rigor i el perfeccionisme que desprèn la seva obra, el van fer mereixedor d'ofertes ben suculentes per dipositar la seva obra a París, on sens dubte el seu llegat hauria gaudit de les atencions que requereix. Però, just al contrari, Toni Catany es va estimar més deixar la seva obra al seu poble natal, Llucmajor, mitjançant una fundació i centre internacional de fotografia que era un projecte preciós i del qual, avui dia, després de sis anys de feina intensa, encara no se'n sap res, a causa de la incompetència, la desídia i la ineptitud dels governants illencs. Toni Catany no es queixava -mai no ho feia-, però aquesta deixadesa, propera al menyspreu, li sabia greu. Tant de bo algú es posi les piles i aquesta dilació imperdonable sigui corregida. Altrament, caldrà exigir responsabilitats a qui les té.