Toquem ferro

Les eleccions del 10-N confirmen que hi ha una majoria a Espanya que vol encarar el conflicte amb Catalunya per la via d’algun tipus de diàleg. Una opció que pot concretar-se en la formació d’un govern PSOE-Podem.

Considero evident que ens convé que aquest govern es formi, que duri quatre anys i que sigui reelegit. No tothom ho pensa. Però als que creuen que seria un govern econòmicament descontrolat els diria que amb Calviño de vicepresidenta i amb una influència decisiva del PNB no serà així. No ho és a Portugal amb un govern a l’esquerra. I als que creuen que no serà un govern dialogant amb Catalunya els diria que ho serà més que un que tingués el suport del Sr. Aznar, i que la influència de Podem i del PNB anirà en la bona direcció.

En l’aritmètica parlamentària JxCat és irrellevant i, per tant, es mantindrà en el no, tot pressionant ERC. S’invertirà la situació de l’octubre del 2017, quan va ser ERC que va optar per la inflexibilitat.

La responsabilitat és, doncs, d’ERC. Què farà? Crec que els seus dirigents saben que abstenir-se i obrir una etapa de govern PSOE-Podem és ara el que convé a Catalunya, i a la mateixa ERC si aspira a anar augmentant la seva presència en zones tradicionalment socialistes. Però, esclar, hi ha joc tàctic per part de tots els implicats. Així, ERC rep la pressió de JxCat i de la CUP, que han guanyat diputats, i la inquietud de les bases, més impulsives que els electors. També té el desig natural de visualitzar l’abstenció com el resultat d’un bon acord. Ara bé, en el desplegament tàctic es poden cometre errors de càlcul. No seria la primera vegada. ERC es va equivocar en no donar suport al president Puigdemont per convocar eleccions l’octubre del 2017, la va encertar en la moció de censura i va tornar a errar en no votar els pressupostos de Sánchez. Ara li tocaria encertar-la, però caldrà valentia i un bon cap. Em temo que la convocatòria de la consulta a les bases és perillosa. Des de Catalunya hem de ser conscients que la política no és com a la guerra: obtenir concessions del dèbil pot ser més difícil que obtenir-ne del fort. I Sánchez és dèbil. La rapidesa de l’anunci de la coalició amb Podem demostra que està molt condicionat. No és prudent fer-se il·lusions sobre la seva capacitat de prendre compromisos seriosos (recordem Zapatero).

També l’ha d’encertar el PSOE: renunciar a una política lingüística seva en origen no ajuda a aconseguir que ERC s’abstingui.

El discurs sobre l’abstenció està atrapat en una lògica que podríem anomenar de mercat. És la que s’expressa com: “No podem abstenir-nos gratis”. A continuació presento dos arguments a favor de la tesi que aquesta lògica no és l’apropiada a la situació.

El primer assenyala la conveniència de passar de la lògica de mercat a una de basada en la noció de regal, ben treballada en antropologia. Si algú fa un regal, això no s’interpreta com “he venut quelcom a preu zero i per tant sense valor”, sinó com “vull ser el teu amic i, per tant, et dono quelcom valuós per demostrar-ho”. Esclar que hi ha un missatge implícit: “Si l’oferta d’amistat no és corresposta, no hi haurà més regals”. Traslladat al nostre cas: com que hi haurà més votacions importants, és millor abstenir-se ara com a regal, és a dir sense exigència de contrapartida, que haver d’arribar a una situació en què, a fi de justificar l’abstenció, calgués inflar la significació d’una en què fos, de fet, minsa.

El segon argument seria enfocar la situació des dels principis més elementals de la teoria de la negociació. L’abstenció és lluny de ser una jugada en un joc de suma zero. Ans al contrari, beneficia tant la majoria espanyola dialogant com Catalunya. Si Sánchez tingués la possibilitat real de fer grans concessions l’amenaça d’abstenir-se podria generar-ne. Però si a causa de la seva debilitat no té aquesta possibilitat, llavors no hi ha dubte: amenaçar no serveix de res i és millor fer el que beneficia Catalunya, encara que Sánchez també se n’aprofiti.

Per totes les raons exposades penso que el millor hauria estat que ERC s’hagués mogut amb tanta rapidesa com Sánchez i Iglesias i s’hagués compromès amb l’abstenció. ERC hauria d’haver après la lliçó de les eleccions municipals de Barcelona, on, des de l’endemà, es veia que la tàctica guanyadora era oferir l’alcaldia a Colau en un govern de coalició. No ho va fer i el resultat els va ser desfavorable. Que no es repeteixi ara el mateix error. I que el PSOE, que es va equivocar convocant les eleccions del 10-N, no es torni a equivocar. Toquem ferro.