Tornem a parlar de llengua

Durant els anys del Procés, el sobiranisme va deixar, en bona mesura, de parlar de llengua. En paral·lel al seu creixement, i a l’aposta per construir una majoria social favorable a la independència, hi va haver una aposta més o menys explícita per rebaixar, diguem-ho així, el contingut identitari, lingüístic i cultural del nacionalisme català tradicional. Un nacionalisme que havia sigut sempre de caràcter predominantment cívic i integrador, però que per parlar de l’estat va decidir parlar menys de nació.

A més de donar-hi menys importància, el sobiranisme dels anys del Procés també va canviar algunes de les seves posicions tradicionals. Algunes entitats i líders sobiranistes van començar a emprar el castellà en públic, i els principals partits van fer declaracions defensant, per exemple, que el castellà seria oficial en una hipotètica república catalana.

Per això, paradoxalment, durant aquest temps els discursos sobre la qüestió lingüística han estat molt dominats per la reacció contra el català d’un sector de l’espanyolisme més dur, que va desplegar un discurs molt agressiu contra el català mentre l’independentisme, ocupat com estava a mirar de guanyar, callava.

No ens hauria de sorprendre: només cal conèixer la realitat sociolingüística del país per entendre que per fer viable el projecte independentista ha de transcendir fronteres lingüístiques. Per raons quantitatives, però també qualitatives: si el suport o oposició a la independència estigués totalment alineat amb la llengua pròpia de la gent, no només l’independentisme no podria ser majoritari, sinó que a més això crearia una situació potencialment insostenible en una hipotètica república independent.

Tanmateix, malgrat la dificultat que planteja l’encaix de la qüestió lingüística amb la qüestió de la sobirania, sembla evident que la solució no pot ser callar sobre la llengua. Perquè, de fet, de llengua i de política lingüística cal parlar-ne, com se’n parla en totes les societats multilingües en què hi ha voluntat d’evitar la desaparició de llengües.

A Catalunya, l’equilibri lingüístic és molt fràgil. El catalanisme polític ha aconseguit, a diferència d’altres territoris del domini lingüístic català, frenar el procés de substitució lingüística que segles d’imposició del castellà han mirat de culminar. Però, malgrat tot, els canvis demogràfics, tecnològics, culturals i socials plantegen un context difícil per a la llengua catalana també a Catalunya.

Aquest equilibri inestable genera una certa ansietat lingüística en alguna de la gent més preocupada per la llengua. És una angoixa comprensible i, en part, justificada. Però també ha estat una mica exagerada, perquè les dades apunten a un context difícil però en cap cas a una extinció imminent ni res per l’estil. A Catalunya, per exemple, segueix havent-hi més gent que parla català amb els fills que amb els pares. I més gent que considera el català la seva llengua habitual o d’identificació que no gent que la té com a llengua inicial. Cap d’aquestes dades és compatible amb un procés d’extinció del català. Però és cert que els percentatges d’ús sobre el conjunt de la població no creixen, i en alguns casos decreixen de manera significativa. I hi ha amenaces evidents en l’horitzó.

Per això és important afrontar el debat amb serenitat, rigor i exigència. Cal evitar que l’angoixa lingüística degeneri en un procés de tancament identitari, que seria letal, no només per al projecte polític del sobiranisme, sinó també per al català. Perquè qualsevol plantejament de futur per a defensar la llengua ha de ser políticament viable en la realitat de la societat catalana.

Per això sembla urgent, en primer lloc, afinar més la diagnosi i no deixar-se endur per apriorismes en un sentit o en un altre. És més necessària que mai una mirada rigorosa a la situació i perspectives de la llengua, allunyada del fatalisme i del cofoisme. Posar les microdades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a disposició de la comunitat científica, i afavorir la interdisciplinarietat en la recerca sobre llengua (mitjançant convocatòries o programes específics) serien dues mesures molt senzilles que podrien ajudar-hi. Perquè més enllà de la lingüística i la sociolingüística, segur que moltes altres disciplines, des de la resta de ciències socials fins als físics que estudien sistemes complexos, podrien enriquir molt el debat amb eines metodològiques diferents. Una bona diagnosi hauria d’ajudar a repensar la política lingüística, per adaptar-la al context actual. El català necessita polítiques basades en l’evidència que siguin efectives en els àmbits clau.

Però, sobretot, cal ser conscients de la realitat del país, i els plantejaments sobre la llengua que es facin han de partir d’aquesta complexitat. El futur de la llengua passa, també, per encertar les propostes i que siguin capaces d’interpel·lar i ser acceptades de bon grat pel conjunt de la població del país. De la mateixa manera que la immersió, en el seu moment fundacional, va funcionar perquè va comptar amb la complicitat de pares d’alumnes castellanoparlants que hi van veure una oportunitat, tots els plantejaments que es facin ara han de buscar la complicitat social, molt més enllà dels catalanoparlants d’origen. Pel bé de la llengua, sobretot.