Tres síl·labes, llibertat
El títol de l'article és un vers famós d'Ausiàs March, a qui convé recordar avui que aquest diari comença a oferir la col·lecció d' Els millors poetes catalans del segle XX . March no va escriure al segle XX, sinó al XV, però la seva grandesa es manté intacta al XXI, si no és que el pas de les centúries l'ha augmentada. De fet, amb la puixança i la vigoria que està mostrant aquests dies la cosa catalana, sembla com si els nostres poetes més clàssics convidessin a ser llegits d'una altra manera. Provem-ho.
Sense moure'ns del poema XLVI de March, els independentistes catalans tenen motius per declamar-ne en veu alta els dos primers versos: "Veles e vents han mos desigs complir, / faent camins dubtosos per la mar [o pel pont aeri, en versió actualitzada]". A les veus fatídiques que vaticinen desastres sense mesura en cas que Catalunya celebri un referèndum, els escau un altre vers del mestre de Gandia: "Manxa bufant, orgue fals no ret fi", que és com dir que, per molta bufera que hi posin, ja no espanten ningú (tret de la CEOE).
Així mateix, quan Alícia Sánchez-Camacho sosté que unes eleccions constituents serien il·legals, podria ser contestada amb unes dècimes del Rector de Vallfogona titulades A una mentida : "Aqueixa boca agraciada / que així s'avesa a mentir / mereixeria tenir / un badall de melmelada". Mentre que Duran i Lleida, que pel que sembla va descobrint els obscurs plaers del sobiranisme, estaria en disposició de recitar a Artur Mas els memorables heptasíl·labs de Joan de Timoneda: "Só qui só, que no só jo, / puix d'amor mudat me só. / Só del tot transfigurat..." Etc. Fins ara, el líder d'Unió -com tants d'altres- estava més acostumat a l' Elogi dels diners , d'Anselm Turmeda: "Diners, doncs, vulles aplegar. / Si els pots haver no els lleixs anar; / si molts n'hauràs poràs tornar / Papa de Roma".
Feliç en el seu flamant paper de líder amatent al clam popular (però dins d'un ordre), el president Mas pot recórrer a Pitarra: "A n'aquell que et vulga dir / que anem de mal en pitjor / i que ja arriba a fer por / lo trasbals que es veu venir / de misèria, dols i bulla, / posa-li fil a l'agulla, / posa-l'hi". Per la seva banda, el PSC faria bé de revisar el poema Desengany del món , de Francesc Fontanella: "Anticipat cadàver, / si no sepulcre trist, / de mortes altiveses / i de cuidados vius". ERC i ICV, mentrestant, es poden repartir un altre tercet del mateix autor, agredolç però esperançat: "Oh desditxa feliç, feliç tristesa, / per qui brota corones la porfia / i nous consuelos l'harmonia dóna!" I fem vots, en fi, perquè tots plegats ens reconeguem en els primers versos del Cant espiritual de March, que reproduïm en la recent versió de Josep Piera: "Si sense tu ningú no arriba a tu, / dóna'm la mà, o aixeca'm pels cabells; / si no estenc la meua vers la teua, / estira'm a la força cap a tu. / Cap a tu vull anar, al teu encontre; / no sé per què no faig el que voldria, / si estic segur de ser un home lliure / no sé què m'impedeix el meu voler".
